Laia Palau: “No es pot invisibilitzar la meitat de la població”

Girona"Estic cansada de tant escoltar-me". Mentre David Borrat li fa les fotos que acompanyen aquesta entrevista, Laia Palau (Barcelona, 1979) avisa que comença a necessitar una mica de distància d'ella mateixa, però tan aviat com les preguntes comencen la directora esportiva de l'Spar Girona es deixa anar amb un discurs que fuig de les banalitats i toca la fibra.

Com se sent en aquests primers dies com a directora esportiva?

— Doncs estranya, perquè és una feina que, tot i tenir experiència en el món del bàsquet, no he fet mai i desconec. Li dedico moltes hores per aprendre com funciona aquest món, l’estructura del club i com es gestiona el món dels agents i de les jugadores, que òbviament no em queda lluny però canvia.

Li agrada manar?

— Sempre m’ha agradat manar a la pista perquè formava part de la posició de base i de la capitania, però ara has de prendre més decisions i ser més executora. Quan era jugadora traslladava les ordres de l’entrenador a la pista, i ara, tot i tenir una estructura per sobre, he de prendre decisions que han de quedar clares. Hi ha moments de dubtes, però jo crec que això m’acompanyarà sempre perquè soc una persona que s’ho qüestiona tot.

Com es dorm millor?

— L’altre dia, després de perdre a l’anada de l’eliminatòria de l’Eurolliga, vaig pensar que no em canviaria per res amb les jugadores, perquè sé què vol dir perdre un partit i dormir poc. Però és cert que des que m’he posat en aquesta feina no he dormit gaire bé, perquè el meu sentit de la responsabilitat engloba més coses i terrenys desconeguts. He patit bastant.

Ha passat el dol de ser exjugadora?

— Jo crec que sí, però això és un procés que no és qüestió d’un mes ni de cinc, que és el temps que porto ara. Moltes de les meves excompanyes em diuen que necessites almenys dos anys per trobar-te amb tu mateixa fora de la pista. Però també és cert que no m’agrada mirar enrere. A més, el frenesí d’inputs nous i d’aprenentatges m’ajuda perquè cada dia sigui una aventura. No penso en el que he fet i he sigut sinó en el que em toca fer. Crec que ho porto bastant bé, no tinc ganes de jugar, que és el que sempre et fa patir més. No noto la crida de la pilota.

El canvi vital és majúscul, com l’afronta?

— De la mateixa manera que jugant. Cada dia em desperto amb tota l’energia que es requereix per afrontar els reptes. Potser m’explotarà el cap en algun moment, però intento fer equip i que la gent amb la qual treballo tingui clar l’objectiu que tenim en comú. Estic al servei de les necessitats de l’equip i del club.

Com va aterrar vostè al bàsquet?

— Doncs com comença la majoria de gent. Les meves companyes d’escola hi jugaven molt al pati i jo sempre he sigut molt multiesportiva, m’agrada el moviment i l’activitat física. Tenir una tradició familiar important hi va ajudar, però el bàsquet era el que es portava al meu entorn. Vaig començar sense ser gaire conscient que acabaria sent professional, sinó que han sigut una sèrie d’etapes que he anat cremant per seguir avançant. Al final, aquest s’ha convertit en el meu món i hi he fet una carrera de 25 anys.

Què volia ser de petita?

— Jo no volia ser jugadora professional, en aquella època no teníem aquella mirada. Jo volia arribar a l’equip sènior. No pensava que em guanyaria la vida amb el bàsquet, m’ho he anat trobant.

¿Quan va fer el canvi definitiu en què l’esport va passar de diversió a professió?

— Aquest és un canvi que a mi em va costar molt de fer, perquè una cosa és tenir el bàsquet com a hobby i una altra cobrar per jugar. Quan ets professional tens una responsabilitat, uns deures. La Carme Lluveras va ser l’entrenadora que em va agafar de l’orella i em va dir com havien de ser les coses i que el bàsquet s’havia de convertir en la prioritat absoluta. No ho vaig portar gaire bé. Vaig tenir una batalla que després m’ha anat tornant: ¿realment tu vols fer això? Jo tenia ganes de fer altres coses del món social i cultural, tenia moltes altres inquietuds. L’esport comporta molta disciplina i compromís, i em vaig convertir en un animal competitiu. Vaig saber encaixar-ho dins de la meva personalitat.

Com ha conviscut amb la pressió?

— Amb la pressió t'hi has d’anar entenent. En alguns moments ho he portat malament. Per molta experiència que tinguis, la pressió és una autoexigència amb tu mateix, més enllà del que esperi el club o l’equip. Ets tu la que es posa els límits. La pressió és complicada, sobretot quan ets jove. Quan vas pujant de nivell tens una pressió diferent, els problemes van augmentant. A mesura que vas avançant aprens a portar la teva motxilla.

La seva manera d’entendre la vida li ha generat contradiccions amb l’esport d’elit?

— Sí, perquè la meva concepció del món és intentar construir una societat millor, i això xoca amb la competició pura i dura, en què el resultat és el que importa i has de ser millor que l’altre. A mi m’agrada sumar la millor versió individual per fer millor el col·lectiu, però en equips d’alta competició això no sempre és fàcil. Ha sigut una batalla meva important, però al final ho he acabat resolent. He pogut adaptar-me i transmetre la meva idea.

Alguna vegada ha dit que no tenia clar què aportava vostè al món. Per què?

— El món és molt gran i hi ha moltes coses per fer. Hi ha coses que tenen una influència més directa en el benestar de la societat. Des de construir cases fins a curar persones. L’esport és important pels valors que transmet, però l’esport femení tampoc està vist com un gran espectacle. La meva vida depenia de si entrava o no una cistella, però no tenia clar que estigués aportant res important per millorar la vida de la gent. Amb el temps m’he adonat que és important transmetre valors, obrir camí a les noies que pugen i ser una punta de llança. Les estructures han canviat i ara, a més, pot ser una sortida professional.

Vostè, que és molt empàtica amb el seu entorn, ¿com viu en un món d’inestabilitat política, guerres i pandèmies?

— Ho visc malament. No em sembla que com a societat puguem estar orgullosos del punt en què estem. Què hem vingut a fer aquí? ¿Com hauríem de treballar per erradicar diferències? A aquestes altures una guerra em sembla fora de lloc. Està fora de lloc que hàgim d’estar matant-nos, hauríem de tenir diàleg. És difícil entendre el món, però intento canviar el meu entorn immediat. Busco que el meu dia a dia sigui de qualitat, perquè no tenim res assegurat i no sabem què passarà. Cal intentar que cada dia compti, que marxis al llit contenta pensant que has fet bé la teva feina i has resolt coses.

On es refugia?

— En la meva gent, perquè és la que em manté a lloc de les coses que per a mi són importants, del que considero que hem de valorar. Al final no ens queda gaire més que la gent que tenim a prop, la família. Sigui quina sigui, la que t’has creat o la que tens. I la natura, que em dona un punt de neteja mental i de comunió amb qui som. Ens hem d’intentar connectar amb les coses més essencials i primàries.

Quan jugava, es va sentir mai com una artista?

— No, tot i que he tingut una ànima creativa. Hi ha unes normes bàsiques i després apareix la teva capacitat per destriar i nuar conceptes, per crear coses noves. M’agrada molt l’ordre dins de la pista, però s’ha de donar llibertat per crear coses. No he jugat mai per a la resta, jo jugava per a les meves companyes, per a mi mateixa i per gaudir.

Escriu? Pinta?

— Vaig fent coses, però ara tinc molta feina. Escriure m’agrada molt, i comunicar-me, i ara ho estic fent d’una manera més oral. Hi ha un procés de pensament que em serveix per posar en ordre la meva experiència i el meu bagatge. Pintar m’agradaria, però fa molt que no tinc hores lliures. He deixat bastant de banda aquesta branca, però és un procés i arribarà un moment en què necessitaré tornar a alimentar-me d’aquestes coses per reformular-me. M’inspiro en gent que transmet coses.

A The last dance Michael Jordan surt retratat com el gran competidor de la història. ¿A vostè com li agradaria quedar al documental que li estan fent?

— M’agradaria quedar com soc, com algú que ha excel·lit en la seva disciplina. Els títols mesuren l'èxit en aquest món. Però més enllà del que he aconseguit, estic molt contenta de com he fet la meva vida. Trobar el meu equilibri no ha sigut fàcil. Sempre he estat on he volgut i no sento que m’hagi hagut de vendre mai. He sigut el que he volgut en cada moment i això et deixa tranquil quan te’n vas a dormir. El bàsquet ha sigut una excusa per expressar-me com soc. Ara se m’està valorant d’una altra manera a banda de ser jugadora. Que la gent vulgui comptar amb mi és el que té importància.

Pesa molt ser una icona?

— En soc poc conscient durant la major part del temps. Exposar-te mediàticament i trobar un fil narratiu del que vols transmetre fa que hagis d’estar revisant-te a tu, però intento no pensar-hi gaire. És una càrrega mental... Jo el que vull és tenir una vida normal sense pensar en el personatge, però hi ha una frase d’un gran intel·lectual, que és Spiderman, que diu: un gran poder comporta una gran responsabilitat. I és així.

La societat canvia i l’esport femení guanya visibilitat: amb quins ulls s’ho mira?

— Estic veient canvis, però no tinc tan clar que les estructures hagin canviat tant. No sé si hem avançat tant... Hi ha una mirada i una intenció en el tema de la dona. No es pot invisibilitzar la meitat de la població. És d’equilibri i justícia social. En podem parlar més, però hi ha d’haver una estructura que acompanyi aquest creixement mediàtic, que tampoc és tant.

Com es pot concretar?

— Tot és una qüestió de diners. Quan això cali en la mentalitat col·lectiva, la inversió creixerà. Podem intentar que aquest món es conegui mes, però al final necessitem que s'hi aposti i s'hi inverteixi perquè la gent visqui i no malvisqui. Les jugadores han de poder tenir les millors condicions per treballar de la millor manera. Els patrocinadors busquen un retorn... A poc a poc la situació s’ha d’anar equilibrant i les coses cauran pel seu propi pes.

Com es viu a Girona?

— M'agrada molt viure a Girona. Me n'he enamorat molt ràpidament. Hi ha coses que trobo a faltar de Barcelona, Praga, Bourges, València o la resta de ciutats on he viscut, però a Girona hi estic molt bé. La ciutat em dona tot el que necessito i té un accés molt ràpid a la natura. És un molt bon lloc per fer créixer coses.

L’Uni Girona és un club diferent, quin és el secret?

— Molta lluita diària. Té un punt romàntic i personal que encaixa molt amb el meu tarannà. El club creu en les persones, en l’entorn, en el territori, en involucrar molta gent... Cadascú se sent part del projecte i això provoca el retorn dels aficionats. És una manera molt maca de construir de manera sostenible.

Hem fet aquesta entrevista a la seva furgoneta camperitzada…

— M’agradaria utilitzar-la per marxar lluny i viatjar. És com una segona casa i la faig servir una mica d'oficina. La faig servir com a repòs del guerrer. Em dona llibertat i la possibilitat de tenir un espai molt meu allà on sigui. La meva vida està molt marcada pel calendari esportiu, però la furgo em dona la llibertat de poder marxar en qualsevol moment.