Albert Sàbat: "No només ens dediquem a jugar a bàsquet, som un altaveu social"
Capità del Bàsquet Girona
GironaPoques persones es van alegrar més de l’ascens del Bàsquet Girona que Albert Sàbat (Llagostera, 1985), un jugador que ha aportat l’experiència necessària a un projecte fascinant que en cinc anys ha passat de la Lliga EBA, la quarta categoria del bàsquet estatal, a la Lliga Endesa. El capità de l'equip, que sempre ha fet bandera de la seva modèstia, representa millor que ningú els valors d'un club esquitxat per la personalitat de Marc Gasol, que no s'assembla a cap altre.
Albert, quines sensacions li passen pel cap després de l'ascens?
— Les sensacions són d’orgull de formar part d’aquesta fita històrica, més encara sent gironí i el capità d'aquest equip tan extraordinari. No em puc sentir més orgullós del que va passar diumenge. Quan vaig aixecar el trofeu va ser un moment d’èxtasi. Els jugadors m’anaven animant i a mi em va sortir fer el salt perquè no tenia res pensat.
Vostè es va incorporar a l’equip quan encara era a LEB Plata.
— El projecte ha crescut molt en poc temps. Des que el Marc Gasol el va engegar, tothom tenia la il·lusió que al final s’acabaria aconseguint això, però ningú s’esperava que fos tan ràpid. Amb la seva arribada com a jugador és quan la gent va començar a pensar que era possible. Però tot ha anat més de pressa del que havíem somiat.
Fa 20 anys que va debutar amb el Casademont Girona a l’ACB. Tot just tenia 17 anys...
— Em venen al cap molts records quan miro enrere. Quan vaig començar, jugar algun dia a Fontajau era el meu somni, i vaig tenir la sort d'aconseguir-ho. Amb tot el que va passar després, es va crear un buit a la ciutat i amb l’arribada del Marc s’ha acabat d’omplir. Assolir l’ascens 14 anys després de la desaparició de l’Akasvayu Girona ens fa immensament feliços.
Marc Gasol és un paio autèntic.
— No ho sabeu prou! Jo destaco el seu compromís amb la ciutat de Girona, amb el club que ha fundat i amb la gent. La seva dedicació és admirable. Té idees molt diferents. Dedica cada hora del dia a pensar què pot fer perquè el club continuï creixent i ho està aconseguint, també pel que fa a la base. El Marc no para de pensar en com podem fer créixer socialment el club. És un crac.
El Bàsquet Girona no és un club com els altres. Un dia estàs jugant un partit i l’altre estàs omplint bosses de brossa per netejar les zones verdes que envolten el pavelló de Fontajau.
— Nosaltres ho vivim amb naturalitat perquè creiem en el mateix que ell. Els esportistes podem transmetre uns valors molt bons a la societat. No només ens dediquem a jugar a bàsquet, sinó que som un altaveu social, un exemple per als nens i nenes. Ens preocupem per moltes més coses que només el bàsquet.
La rua ajuda a entendre la dimensió del que han aconseguit per a la ciutat de Girona.
— Sí, i tant. Viure una cosa així amb la complicitat de la gent de Girona és molt especial. No soc especialment aficionat al futbol, però vaig anar al partit d'anada i he anat seguint la seva trajectòria. Em vaig alegrar molt pel seu ascens i poder fer una celebració conjunta ho fa tot encara més especial.
De vostè deien que no arribaria a ser jugador professional de bàsquet.
— Són coses que deia la gent i que jo mai he pensat. Jo només sentia que a mi m’agradava aquest esport i que li dedicava moltes hores perquè és la meva passió i la meva feina. Mai he pensat més enllà, si aconseguiria una cosa o no. A l'assolir els quatre ascensos i després no continuar a l’ACB, molta gent em preguntava per què continuava jugant. Al final vaig aconseguir-ho. Mai he pensat en els resultats sinó en el dia a dia, en el que m’agrada fer. Més que intentar demostrar coses a la gent, intento treballar per mi mateix, per demostrar-me a mi que puc jugar. Això és el que intento fer cada dia. Des de ben petit m’agrada molt competir, millorar i el dia a dia. No pateixo anant a entrenar i per això no ha sigut un esforç dedicar-hi tant de temps.
Doni'm una alegria. Què farà l’any que ve?
— Aquesta temporada m’he sentit molt còmode aportant el meu granet de sorra des de la banqueta. Sincerament, no volia pensar-hi. Estàvem centrats en el final de temporada, sense saber en quina categoria estaríem. A partir d’avui m’hauré de començar a plantejar quin serà el meu futur. No volia decidir res abans d’hora. Ara arriba el moment. Com a jugador és inevitable pensar en quina categoria estarà l'equip, però res més, no crec que això afecti la meva decisió.