"No sabia ni per on havia d’entrar al Madison Square Garden"

BarcelonaDivendres es van complir 25 anys del dia que la primera jugadora de bàsquet catalana va debutar a la WNBA. Després de perdre’s els primers sis partits amb les New York Liberty, que la van inscriure a la llista de lesionades, el debut de Betty Cebrián es va produir el 23 de juny de 1998, quan la seva franquícia va superar les Cleveland Rockers per 59-57. La catalana va jugar cinc minuts i va cometre dues faltes personals.

“De vegades, això passa. Quan no t’esperes les coses és quan succeeixen”. Betty Cebrián va anar a la WNBA en una època en què les jugadores de bàsquet ni tan sols somniaven amb aquesta possibilitat. La competició, que pretenia replicar la NBA, s’havia posat en marxa un any abans als Estats Units. El telèfon va sonar i la reusenca no es podia ni imaginar el motiu de la trucada. “Vaig rebre una oferta que no m’esperava. Jo estava jugant a l’Universitari, però havia decidit posar una mica el fre a la meva vida. Només jugava la Lliga i no disputava l’Eurolliga perquè volia començar a estudiar. Després de molts anys a fora, havia tornat a casa i buscava una mica de tranquil·litat. Curiosament, aquella temporada vaig fer els millors números de la meva carrera. Notava que estava jugant molt alliberada i les coses em van sortir molt bé”, diu.

“La trucada era per dir-me que les New York Liberty volien que anés al seu training camp. Vaig dir que no podia anar-hi perquè havia de disputar el Mundial amb la selecció espanyola a Berlín, però que m'hi podia incorporar després, quan el campionat ja hagués finalitzat”, recorda. La franquícia va acceptar les condicions de Cebrián. “Vaig arribar a l’equip el dia abans que comencés la temporada i, a més, havíem d’anar de viatge a la Costa Oest. Em van donar una bossa amb la roba, vaig fer un entrenament i vaig pujar a l’avió, però no sabia ni què havia de fer. Recordo que durant el vol em vaig estudiar els sistemes. Tot just coneixia a un parell de jugadores de l’equip”, confessa.

“Aquella temporada va ser de teràpia de xoc, però vaig començar sent la dotzena jugadora i a poc a poc vaig millorar la meva situació. L’entrenadora, Nancy Darsch, confiava molt en les jugadores europees. A mi em va deixar molt clar el meu rol. Quan jugàvem contra pivots molt altes jo tenia minuts importants. Quan competíem contra jugadores més físiques i atlètiques, el meu protagonisme baixava. Els rols estaven molt clars. El meu era més defensiu”, analitza Cebrian, que va compartir vestidor amb Sophia Witherspoon, Vickie Johnson, Rebecca Lobo, Kym Hampton, Teresa Weatherspoon o Kisha Ford.

“Nosaltres jugàvem al Madison Square Garden. El primer dia que havia d’anar al pavelló no sabia ni per on havia d’entrar. Vaig anar caminant i vaig seguir una companya que entrava pel garatge. Hi ha molts ascensors i fins i tot em va costar trobar el vestidor”, assegura.

Un fitxatge estratègic

Cebrián, que ara treballa per a la Federació Internacional (FIBA), té clar que el seu fitxatge va ser estratègic. “Passats els anys em vaig adonar que el meu fitxatge havia sigut per cobrir el mercat hispà, que a Nova York és molt important. Tenien clar que la dotzena jugadora no seria clau per guanyar títols i van apostar per mi per obrir un nou mercat d’aficionats. Era la jugadora que tenia més activitats programades de promoció. El meu fitxatge va ser una barreja entre màrqueting i esport”, resumeix.

La catalana té una visió privilegiada del creixement que està vivint l’esport femení. “L’esportista d’elit passa d’estar en boca de tothom quan s’està decidint un campionat a l’anonimat de l’endemà, on sembla que ningú se’n recordi de tu. Actualment, hi ha un moviment social molt fort pel que fa a la igualtat de gènere. Hi ha molts països que comencen a reclamar més igualtat i això ha encetat un nou context i representa una oportunitat històrica. Les federacions, les lligues i els clubs han començat a convertir l’esport femení en una prioritat clau i han canviat la seva comunicació per donar-li més visibilitat”, celebra.