El bàsquet i la necessitat de riure
Tensionats per la pressió de les obligacions competitives, la majoria d’equips de bàsquet perden el somriure quan juguen un partit. Els Golden State Warriors són una de les poques excepcions d’un art, el de fer cara de passar-s’ho bé, del qual Magic Johnson va ser el precursor. És per això que Toni Fontcuberta, un entrenador català, s’ha inventat el risobàsquet. Es tracta d’una sessió de 90 minuts que serveix per interrelacionar els jugadors amb els entrenadors i la resta de col·laboradors del cos tècnic. L’objectiu és desinhibir-se junts per potenciar aspectes tan necessaris en un vestidor com la unió, la motivació, la confiança o la distensió.
L’emprenedor ha posat en pràctica el seu taller amb equips de nens i amb d’altres de professionals. Ho ha fet aquí, però també a Irlanda. Els resultats sempre són molt positius, tant que una vegada van rebre en un pavelló la visita d’una parella de policies que havien sigut alertats per uns veïns molestos pel soroll que provocaven les rialles.
La seva teoria és clara: el cervell no distingeix entre el riure natural i el forçat. Provocar-lo sempre és beneficiós físicament, emocionalment i socialment, més encara en un entorn en què la compenetració pot ser la diferència entre la victòria i la derrota. A més, inevitablement acaba encomanant-se. A Toni Fontcuberta li agrada citar Charles Chaplin, que deia que un dia sense riure és un dia perdut, i recordar una frase que explica que la distància més curta entre dues persones és el riure.
Les coses es poden fer bé o malament, però enlloc està escrit que per tenir més probabilitats d’èxit s’hagin de fer amb cara de pomes agres. La concentració i la diversió poden compartir vestidor i barrejar-se per tenir èxit.
