De les barricades a les Corts
El 5 de maig del 1945 membres de la resistència van burlar la seguretat de l'edifici de la ràdio estatal txeca, en mans dels nazis. Els resistents havien decidit fer una crida a través de les ones per demanar als ciutadans de Praga que s'aixequessin en armes contra els ocupants alemanys. Aquell dia, una veu va trencar el silenci de la nit: "Crida a tots els txecs, crida a tots els txecs. Veniu a ajudar-nos".
La Segona Guerra Mundial s'acostava a la seva fi i entre els txecs revivia l'esperança de treure's de sobre els ocupants a mesura que arribaven les notícies de com els soldats americans del general Patton havien entrat ja a Bohèmia i els soviètics a Moràvia. A prop de Praga, però, Hitler havia demanat als seus fer-se forts amb un milió de soldats, fet que els txecs van voler aprofitar per revoltar-se i col·laborar a foragitar els alemanys.
Durant tres dies, més de 30.000 txecs van fer front a les tropes alemanyes sense suport dels aliats, ja que als soviètics els anava bé que nazis i txecs es matessin entre ells per poder entrar acte seguit a Praga i imposar la seva llei. Amb més de 2.000 morts als carrers, els txecs van pactar un alto el foc: es permetria als alemanys abandonar Praga en pau si es comprometien a no destruir la preciosa ciutat bohèmia.
Aquell 5 de maig del 1945 diferents socis i esportistes de l'Slavia Praga van aconseguir armes per defensar l'estadi, ja que a la rodalia s'hi van viure enfrontaments amb la Wehrmacht. Els esportistes, atrinxerats en unes barricades, van disparar als blindats alemanys. El capità de la secció d'atletisme, Milanem Ogounem, hi va perdre la vida. Al seu costat, un jove futbolista va seguir disparant. Era Jiri Hanke, l'únic txec que, en més de 110 anys, ha portat la samarreta del Barça.
Poc es recorda a Hanke, un jugador que va començar a brillar com a futbolista durant la complicada dècada dels anys 40 al planter de l'Slavia, club propietari de l'estadi on s'entrenarà avui el Barça. El que va ser internacional txecoslovac va morir a Suïssa el 2006 i cap diari català li va dedicar ni una notícia. Actor secundari al Barça de les Cinc Copes, Hanke va jugar mig centenar de partits entre el 1952 i el 1957 a l'estadi de les Corts, va marcar dos gols i es va endur la medalla de campió de dues Copes del Generalísimo, una Lliga i una Copa Eva Duarte.
Com altres jugadors de l'Europa de l'Est que van acabar a Barcelona, la vida de Hanke sembla, per moments, un guió cinematogràfic. Nascut en un poble molt petit, va arribar a Praga per jugar amb l'Slavia en plena Segona Guerra Mundial. Hanke va veure des de la barricada on defensava la causa txeca com milers i milers de ciutadans abandonaven Praga per sempre més aquell 1945. L'alto el foc pactat significava que els civils de parla alemanya de la ciutat l'abandonaven sense ser agredits, i posaven punt final a segles de presència de la llengua alemanya a Praga. Hanke, de fet, és un cognom alemany, tot i que el futbolista parlava txec. Té lògica que a l'hemeroteca trobem el seu nom escrit com a Georg Hanek (en alemany), Jiri Hanke (en txec) o Jorge Hanke, un cop va aterrar a Barcelona.
Aquest cognom alemany, sempre mal vist per les noves autoritats, i la caiguda del Teló d'Acer sobre Txecoslovàquia van forçar la fuga de Hanke, que el 1950 va buscar refugi a Alemanya, on va jugar alguns partits amb el Sankt Pauli d'Hamburg. Sense permís de la federació txeca per jugar, va aconseguir emigrar a Colòmbia, on existia una lliga professional no reconeguda per la FIFA que pagava molt bé per tenir els millors jugadors. Hanke seria company de Di Stefano al Millonarios de Bogotà, i acabaria tornant a Europa per jugar al Barça reclutat per l'eslovac Ferdinand Daucik.
"Un bon jugador, elegant i educat", recorda Estanislau Basora, que acabaria residint a Suïssa entrenant equips modestos i fent de professor de natació. De mica en mica, el futbol es va allunyar d'aquest txec que va ser company d'equip de Di Stefano i Kubala. Hanke, que va viure a Cambrils abans de fixar la seva residència a Suïssa, va acomiadar-se del seu Barça el 1989, quan va presenciar en directe la final de la Recopa de Berna. Després es va perdre a les pàgines del gran llibre del barcelonisme. Un llibre massa gran per recordar a tothom com caldria. I, en aquest llibre, de txecs n'hi ha molts com a rivals. Però de jugadors només en surt un.
