La Barkley Marathon: la cursa extrema que només han acabat 15 atletes en 35 edicions
A aquesta ultratrail l'envolta una aura mística i és una de les proves més complicades del món
BarcelonaLa cursa comença mesos abans que Lazarus Lake, ideòleg de la Barkley Marathon, s'encengui una cigarreta, tret de sortida de la prova. Ningú sap quan se celebra i per inscriure-t'hi primer has d'investigar com contactar amb aquest senyor nord-americà. El mòbil no és una opció: no en té. El recorregut s'anuncia unes hores abans de l'inici i per participar-hi has de portar una matrícula de cotxe del teu país, pagar poc més d'un dòlar i dur allò que Lake demani per a cada edició: un parell de mitjons, una camisa o un paquet de Camel. Els participants tenen 60 hores per recórrer 160 quilòmetres al parc estatal Frozen Head de Tennessee, amb un desnivell equivalent a pujar l'Everest dues vegades. El més extraordinari és acabar-la: en les35 edicions, només 15 corredors ho han aconseguit.
"La cursa em va destrossar, una part de mi es va quedar en aquelles muntanyes", explica Josep Barberillo, l'únic català que fins ara hi ha participat. "És un experiment sociològic, un examen a la persona", defensa el corredor. Gran part de l'encant d'aquesta ultratrail és aquest secretisme, aquesta aura mística. Participar-hi no és gens fàcil: si aconsegueixes arribar a Lake, has d'escriure una carta justificant per què has de ser un dels quaranta escollits. Setmanes després, en cas de ser acceptat, Lake respon: "No tinc res personal contra tu. A vegades, les coses dolentes succeeixen a les bones persones. Li anticipo que aquesta prova no li portarà res més que patiment fora de mida, al final del qual segurament no trobarà res més que fracàs i humiliació".
La cursa està basada en la fugida de James Earl Ray, l'assassí de Martin Luther King, de la presó d'alta seguretat Brushy Mountain. Està ubicada al parc natural i és un dels punts per on passa el recorregut. Diversos reclusos n'havien intentat escapar abans que tanqués les portes el 2009, però les muntanyes del Frozen Head eren una presó per si soles. Earl Ray va cercar la llibertat fins que va ser detingut al cap de 60 hores, el temps en què s'ha de completar la prova. A més, a la nit les temperatures cauen diversos graus sota zero.
La Barkley es corre totalment sol: no hi ha ajuda, ni avituallament ni tampoc tecnologia. Els GPS estan prohibits, només es pot usar una brúixola, un rellotge analògic i els apunts del mapa. Explora els límits físics i psicològics i ho fa sempre amb un punt d'ironia cruel. Els dorsals dels participants els acompanyen missatges com "no esperis ajuda" o "Barkley Marathon: on moren els somnis". A la taula on es recullen, un pastís dona la benvinguda: "Bona sort, idiotes", es veu escrit. El recorregut compta amb diversos punts de control. En cadascun s'hi troben llibres amagats i cada corredor ha d'arrancar la pàgina corresponent al seu dorsal. Els noms d'aquests llibres continuen amb la ironia hilarant de la prova: Sol, Sense ajuda, Què fer quan et sents perdut. Quan un participant es retira o no arriba a temps, Lazarus Lake els toca Taps amb la seva trompeta, un tema present en els funerals militars nord-americans.
Lazarus Lake fa sonar un corn per avisar que la cursa està a punt de començar, però ningú sap quan donarà l'avís. Pocs corredors aconsegueixen descansar durant la nit per por a quedar-se adormits i no sentir el so. "Recordo la duresa: la nit anterior la gent dormia al lavabo amb els assecadors de mans encesos, allà no s'hi podia estar. Estava nevant. A més, totes les muntanyes semblen iguals i els arbres són molt alts, és fàcil desorientar-te", explica Barberillo. D'altra banda, el 2017 Gary Robbins va acabar la cursa al cap de 60 hores i 6 segons. Aquesta diferència el va deixar fora de la llista de finishers. Durant la cursa, Robbins va patir al·lucinacions: confonia el so de l'aigua amb veus humanes. El va seguir Jared Campbell, l'únic participant a acabar la Barkley en tres ocasions. En diversos trams, Robbins oblidava qui era aquella persona que corria davant seu.
"Pensava que en algun moment la cursa seria plaent, que no seria tan brutal. El meu objectiu era gaudir-la i emportar-me'n un bon record. I no va ser així. Vaig agafar hipotèrmia, la Barkley em va destrossar", confessa Barberillo. Malgrat que ningú ha sigut capaç d'acabar-la des del 2017, aquest 15 de març 40 persones tornaran a aventurar-se pels boscos del Frozen Head, allà on moren els somnis.