Xavi torna al Bernabéu, on en comptes de tenir por gaudia jugant a futbol

Barcelona"Va ser un dia molt especial, el meu primer triomf al Santiago Bernabéu. Ens va permetre creure encara més en nosaltres mateixos". L'abril del 2004, ara fa divuit anys, Xavi Hernández va entendre el moviment de la defensa del Madrid, bastant avançada per atacar a la seva esquena. El terrassenc tenia la pilota als peus i dirigia una contra. Quan va veure Ronaldinho sol, li va fer arribar la pilota. I, tot seguit, es va situar a l'esquena dels defenses blancs. El brasiler va elevar la pilota com si la seva bota fos una cullera, com havia fet Michael Laudrup el 1993 al camp de l'Osasuna per assistir Romário. La pilota, caient del cel, va arribar a Xavi, que veient de reüll com Iker Casillas sortia a eclipsar-lo va saltar per fer-li passar la pilota per sobre. Era el gol del triomf del Barça, que feia uns quants anys que no derrotava el Madrid. Era el gol que marcava l'inici d'una nova època. I que posava l'últim clau al taüt del Madrid dels galàctics.

Xavi Hernández torna al Santiago Bernabéu, on les ha viscut de tots els colors. En una entrevista a l'ARA el 2011, l'ara tècnic del Barça recordava els seus primers anys com a jugador: "Vull guanyar sempre. En part perquè és molt dur jugar al Camp Nou quan les coses no van bé i sents que l'afició no està contenta. No s'ho mereixen i pateixes". Quan el 2004 el Barça de Ronaldinho i Rijkaard va guanyar al Bernabéu, el Madrid venia d'una llarga ratxa de triomfs sobre el Barça, un dels quals en una eliminatòria traumàtica de Champions en què, liderats per Zidane, els blancs van guanyar al Camp Nou un dia de Sant Jordi. Xavi va viure aquells temps durs. I va ser un dels líders del renaixement en aquell primer curs amb Joan Laporta de president. Després d'una primera volta complicada, el Barça va reaccionar i gairebé guanya la Lliga. La nit anterior al partit Laporta, xerrant amb la premsa, es va mostrar optimista. "Guanyarem, segur. Això ha canviat". Sí, bufaven vents de canvi. El triomf va certificar que el projecte era sòlid. Que hi havia fonaments per aixecar un projecte guanyador malgrat haver arribat a estar a divuit punts del Madrid i haver patit golejades humiliants a Santander i Màlaga. Al final, el Barça no va poder guanyar una Lliga que es va endur el València, mentre el Madrid, que havia liderat el torneig còmodament, va perdre la fama d'imbatible i va acabar quart. Una temporada més tard ja seria escombrat del terreny de joc per un nou Barça. A la directiva del Barça actual es parla molt d’aquella temporada 2003-04. Hi veuen punts en comú: de la tempesta, a tenir el vent a favor. Tenir la sensació que aquest curs marca el camí per triomfar en el futur. Però, per fer-ho, cal plantar cara al Bernabéu, com aquell abril del 2004. De moment, en el primer precedent amb Xavi a la banqueta, a les semifinals de la Supercopa d’Espanya, el Barça ja es va quedar a un pam d’eliminar els blancs i va caure a la pròrroga.

Xavi va jugar un total de 42 partits contra el Madrid. En va guanyar 17, en va empatar 12 i en va perdre 13. Gairebé sempre com a titular, en 38 ocasions. A més, va donar 8 assistències i va marcar 5 gols, el primer en un empat a la Lliga el 2002 al Camp Nou, en què Zidane va marcar el gol madridista (1-1). Després vindria el seu famós gol al Bernabéu del 2004, el primer de la golejada del Barça de Guardiola sobre el Madrid de Mourinho per 5-0 el 2010, un gol al Bernabéu en un triomf per 1-3 el 2011 a la Lliga i un últim en un triomf per 3-2 a la Supercopa del 2012. Més enllà dels gols, ha jugat partits memorables, com el triomf per 0-2 a la Champions League, amb dos gols de Messi, quan va controlar el joc tocant la pilota més cops que ningú.

L'ascens del 1998

Però la rivalitat amb el Madrid havia començat abans. De fet, quan el 2004 va guanyar al Santiago Bernabéu, Xavi ja sabia què era imposar-se a l’estadi de la Castellana perquè el 1998 havia format part de la plantilla del Barça B que va pujar a Segona després de derrotar el filial madridista per 0-2 en un partit de la fase d’ascens. Llavors el sistema era una lligueta amb quatre equips i l’anterior jornada el Barça B de Josep Maria Gonzalvo havia golejat per 5-0 els madridistes al Miniestadi. A Madrid, per pujar en tenia prou amb un empat, però es va imposar per 0-2. "Teníem una generació de jugadors magnífica, sabíem jugar a futbol com ens agrada, la gent gaudia veient aquell Barça B", recordava Xavi a Barça TV fa alguns anys. Acompanyat de Puyol, Jofre, Luis Garcia, Gabri i Arnau, el filial blaugrana no va patir la pressió dels 30.000 aficionats del Madrid presents al Bernabéu i va aconseguir l’ascens sota la mirada de Louis van Gaal, tècnic del primer equip, que va celebrar la victòria a la llotja. Tant, que el president blanc Lorenzo Sanz li va cridar: "Ves-te'n a cridar a casa teva!". Josep Maria Gonzalvo, tècnic d’aquell equip, recorda com Xavi s’endollava encara més en partits importants com aquells: "Sempre ha sigut molt competitiu i ja entenia el joc a la perfecció".

Xavi, que s'ha criat estimant el Barça, fill d’un exjugador del Barça B que el portava al Camp Nou de menut, sempre ha gaudit amb la rivalitat del Madrid. I no s’ha amagat quan toca parlar, fins i tot burxant els blancs: "Fan faltes com animals i després es queixen si els expulsen", deia el el 2012; "Que un club com el Madrid deixi la gespa alta i seca és increïble. A mi m’agrada jugar contra rivals que volen jugar a futbol, intentant marcar. Ells només volen fer faltes", deia el 2011, en plena època de la gran rivalitat entre Guardiola i Mourinho. El mateix Xavi, que es va enemistar temporalment amb companys de vestidor a la selecció com Iker Casillas, admet que van ser uns anys de molta tensió. Ara n’hi ha menys, en part perquè Ancelotti no és Mourinho. I perquè l’escenari s’assembla més a aquell del 2004. Xavi torna al Bernabéu. També Laporta, després de penjar la famosa lona on afirmava que tenia ganes de tornar a veure’s amb el Madrid durant la campanya electoral. Ha arribat el dia del retorn al Bernabéu, després de jugar l'últim clàssic a la ciutat esportiva Alfredo Di Stefano. I és un Barça ben diferent del de les últimes temporades. És el Barça de Xavi.