Xavi demostra a Simeone com vol que jugui el seu Barça (4-2)

BarcelonaHavia de ser Diego Pablo Simeone la víctima de la primera exhibició del Barça de Xavi. El tècnic argentí, que ideològicament viu als antípodes de l’entrenador del Barça, ha sortit escaldat d’un estadi que en algun moment s’ha tornat a sentir especial. Però ha sigut una obra inacabada, entre la vermella a Dani Alves i les decisions de Jesús Gil Manzano (4-2). Si Xavi ha aconseguit que el seu equip s’encarregués d’escriure el guió durant 70 minuts, al final ha tocat enfangar-se i entrar en el joc dels visitants, mentre la banqueta blaugrana deixava clar que no era un partit qualsevol i cridava de tot al col·legiat. Xavi ha acabat amonestat i el seu germà Òscar expulsat. No, no era un partit de Lliga qualsevol. Era com una final contra un rival directe. I era un partit per defensar els ideals.

Era el dia per demostrar com vol jugar el Barça. Havia de ser contra l’Atlètic de Madrid, contra el vigent campió. L’equip que durant anys ha frustrat els adversaris aixecant murs al voltant de la seva àrea, però que aquesta temporada s’ha anat esquerdant. Havia de ser contra l’Atlètic de Simeone, l’equip que viu en una barricada. El conjunt que penalitza l’errada, que juga amb els teus nervis fins a treure’t de polleguera. L’equip que fa del futbol un exercici de supervivència. L’Atlètic de Simeone, l’antítesi del Barça de Xavi. Tots dos, de fet, havien escalfat la prèvia amb els seus discursos, com dos filòsofs enemistats a l’àgora. L’argentí havia burxat Xavi, desafiant-lo a demostrar què era capaç de fer, ara que tenia més jugadors. Mal negoci jugar amb foc. Et pots cremar. I el Barça de Xavi ha demostrat a l’Atlètic com vol jugar. Com vol ser. No ha sigut un partit rodó, perquè l’Atlètic té els peus de fang en defensa, però ha continuat competint quan altres haurien aixecat la bandera blanca. Però la golejada blaugrana ha servit per refermar les conviccions d’un Barça que s’enfila fins a la quarta posició. De les paraules als fets. De la sala de premsa a la gespa, on es guanyen els partits.

Xavi, que ara mira la plantilla i té problemes per decidir qui jugarà perquè té excedent de futbolistes ofensius, ha fet feliç Adama, el noi nascut a la Maternitat, a pocs metres del Camp Nou, donant-li la titularitat el dia del seu retorn. I Adama ha demostrat a Dembélé –que no s’ha escapat de la xiulada tot i ser suplent– com hauria de jugar un extrem, amb un primer temps gairebé rodó, en què només ha fallat l’errada defensiva del 0-1. Luis Suárez, que coneix a la perfecció Jordi Alba, ha exposat les mancances defensives del lateral guanyant-li l’esquena i oferint a Carrasco la pilota del 0-1. Però Alba s’ha redimit amb una volea preciosa. Home temperamental, el lateral ha desafiat els aficionats que el xiulen celebrant el gol, en comptes de pensar en positiu. Una petita ferida en un dia festiu, perquè Adama ha tardat poc a oferir a Gavi la pilota del 2-1. El migcampista andalús, tot cor, s'ha elevat més que rivals que li treuen mig pam. I Araujo, més llest que la defensa visitant, perduda, s’ha encarregat de sentenciar en un primer temps en què els gols no els marcaven davanters, però en què la feina de Ferran Torres ha sigut clau per generar espais.

Ha sigut el joc, el que ha alliberat el Barça. Amb Busquets omnipresent i Frenkie de Jong redimit i firmant una gran actuació, per fi s’ha reconegut mirant-se al mirall. Ha sentit que s’acosta a allò que vol ser aviat. I Alves semblava posar-hi la cirereta amb el seu primer gol amb el Barça des d’un llunyà desembre del 2015. Però el brasiler, com els actors de la vella Grècia, porta dues màscares. Una que riu i una ganyota enfadada, la que ha mostrat quan ha estat expulsat per una dura entrada a Carrasco quan l’Atlètic havia aconseguit marcar el 4-2 gràcies a un cop de cap de Suárez, que el dia del retorn s’ha encarregat de recordar que en defensa, el Barça de Xavi encara hauria de millorar. En cinc minuts, la festa s’ha espatllat. L’Atlètic s’ha convertit en el convidat que emprenya massa, Alves en l’amic que no sap comportar-se i perd els papers i Gil Manzano en el veí que truca a la porta reclamant silenci quan millor t’ho estàs passant.

Fins al final ha tocat aguantar, perquè el tercer gol matalasser hauria acabat de dur el partit al terreny on Simeone és el rei. Amb Aubameyang sense temps per demostrar gaires coses, el partit ha acabat amb tensió, targetes i baralles. Com els Barça-Atlètic de tota la vida. Aquest no era un partit qualsevol. I el Barça l’ha convertit en una declaració d’intencions, jugant com els àngels quan tocava i defensant ben fort quan el vent bufava en contra.