Xavi i Laporta: entre el paraigua i les butxaques
L'estiu del 2017, en la famosa nit del "Se queda", amb aquella piulada de Piqué i Neymar abraçant-se, vaig rebre una gran lliçó. Tots teníem coll avall que el brasiler marxava, però el missatge ho trastocava tot. Després de diverses trucades per mirar d'esbrinar què estava passant, una veu autoritzada em feia entrar en raó: "Un negoci de 222 milions no se'n va en orris perquè dos tios se’n vagin a fer unes cerveses". I així va ser.
Per això mateix costa tant de creure que Laporta acceptés la continuïtat de Xavi per un simple discurs de tres minuts. Per més emotiu que fos el que havia de dir l'entrenador. La decisió ja estava presa i estava a mig camí entre l'estabilitat institucional i la raó econòmica. D'una banda, el nucli més dur del president el van convèncer que Xavi era el millor paraigua si les coses anaven mal dades. D'altra banda, des dels despatxos asseguren que l'egarenc no volia renunciar als diners que tenia signats per contracte. Per tant, que Xavi seguís es veia com l'opció més pràctica a tots els nivells, encara que hi continués havent moltes discrepàncies internes sobre la seva capacitat com a tècnic.
El que realment va sorprendre va ser la posada en escena. L'endemà d'aquell sopar, que passarà a la història com el de la nit del sushi, s'improvisava una roda de premsa per confirmar Xavi a so de bombo i platerets. Com si no hagués passat res. Al contrari, semblava més aviat la presentació d'un nou fitxatge. A les llàgrimes i abraçades del president i a la fotografia perfectament dissenyada de tota la cúpula esportiva fent un crit de guerra, s'hi afegien missatges interessats per part del club assegurant que el fair play pintava millor i que l'estiu no seria tan traumàtic com els últims anys.
Però no havia canviat res. Ni Xavi tenia realment ganes de quedar-se, ni Laporta confiava cegament en l'entrenador, ni hi havia cap mena de garantia de poder fitxar primeres espases per reforçar l'equip. Al contrari, tot apunta que caldrà vendre's les joies de l'àvia. Una inestabilitat, doncs, que tenia les hores comptades i que ha esclatat just ara, després que l'entrenador es despullés a la sala de premsa i digués una obvietat com un temple: que sense poder fer un equip a mida, sinó únicament un vestit amb retalls de roba, calia rebaixar les expectatives i deixar de somiar amb grans títols.
Sorprèn que Laporta se senti ofès per unes paraules que no són res de l'altre món. En la mateixa línia del "Se queda" o de la nit del sushi. Més aviat fa la sensació que el president, asfixiat els últims dies per les notícies sobre les presumptes irregularitats en l'aval que van haver de presentar el 2021, hagi volgut fer una cortina de fum. Una aposta arriscada, perquè no deixa de ser una manera de desviar l'atenció amb un segon incendi que sigui més escandalós que el primer.
A aquestes altures de la pel·lícula, amb l'enèsim gir de guió, Xavi hauria de deixar de ser l'entrenador de manera imminent. Però la cosa va per llarg. Tot passa per negociar la quitança de 12 milions d'euros (8 per a ell i 4 per als membres del cos tècnic). I com que hi ha diners pel mig però el Barça està arruïnat no es pot descartar cap escenari, ni tan sols que l'egarenc s'acabi quedant. O que es busqui un altre cap de turc, com ara Deco. En qualsevol cas, sigui l’un, l’altre o els dos, és evident que alguna cosa ha de canviar.
Mentre tothom donava per feta la destitució, des de l'entorn de Xavi asseguraven que ells continuaven treballant amb normalitat. Dit en altres paraules: si ara és el club el que els fa fora, no tenen per què perdonar ni un cèntim del que tenen signat. Mentrestant, des de la llotja la versió oficial és que aquí no hi ha cap canvi, encara que tot siguin reunions a correcuita.
Que diferent hauria estat tot si al gener, quan Xavi va dir que marxava, s'hagués reunit amb Laporta i hagués signat la rescissió de contracte a l'estiu. Al final només hi ha una cosa certa: al futbol la paraula no té cap valor.