Martí Perarnau: "Xavi Hernández connecta amb una identitat de joc al Barça de més de 100 anys"

MadridMartí Perarnau (Barcelona, 1955) va passar-se un any encaparrat en descobrir quin va ser el partit de futbol de l’any 1929 en què de tornada a Viena en un viatge en tren de 16 hores, els jugadors de la selecció austríaca van mantenir un debat gairebé violent amb el seu tècnic, Hugo Meisl, sobre l'estil. No va parar fins a trobar-lo, naturalment. Va ser un amistós regional Alemanya del Sud - Selecció de Viena del 6 de gener d'aquell any, quan els debats sobre l'estil de joc a Àustria eren més agres que els de Barcelona avui en dia. Atleta olímpic als Jocs del 1980, periodista i cap del centre de premsa durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, acaba de publicar La evolución táctica del fútbol (Córner), un llibre on explora el naixement de les tàctiques del futbol. Un projecte que neix, en part, gràcies a un dels seus anteriors llibres, el magnífic Herr Pep, escrit després de passar-se mesos i mesos estudiant com Pep Guardiola treballava quan era al Bayern.

El llibre intenta desxifrar el codi genètic del futbol utilitzant la figura del fals 9. Com neix aquesta idea?

— Tot comença a Munic, durant les llargues converses amb Pep Guardiola, Domènec Torrent, Carles Planchart i Lorenzo Buenaventura, quan ens fèiem preguntes de futbol. Ens preguntàvem sobre l’origen de les tàctiques que fèiem servir. Quan va començar la piràmide? Quan va començar la defensa en zona? I vaig pensar en fer un llibre titulat El codi genètic del futbol. Aquest havia de ser el títol originalment, però vaig entendre que era un projecte massa ambiciós. Així que vaig centrar-lo en la figura del fals 9. Però, esclar, per explicar aquesta figura cal explicar el context, i el projecte que havia intentant reduir... va tornar a créixer. Al final, he intentat explicat l’evolució del futbol fins al 1945, només.

Afirmes que el 1945 ja s'havia inventat tot. És a dir, que totes les tàctiques que fem servir avui ja existien. Sembla atrevit, en aquesta era del big data, on tot sembla canviar ben ràpid.

— És molt normal en l’ésser humà pensar que la història comença amb nosaltres, que hem inventat alguna cosa nova. Per això cal entendre el context. El 1863, quan els pioners reglamenten el joc del futbol, estava tot per fer. El remat de xilena, un regat, refusar una pilota amb els punys... no hi havia res. Els anys 90 del segle XIX, per exemple, hi ha 97 morts jugant a futbol, especialment porters i davanters. Així que algun porter degué pensar que era millor posar el puny per protegir-se, suposo. Tot va inventar-se llavors. Doncs bé, tots aquests invents passen abans del 1945, però després s'han fet servir d’una forma diferent, en un context diferent, amb velocitats diferents. Steve Jobs no va inventar el telèfon mòbil, s’hi posi com s’hi posi, però és cert que el va fer evolucionar. Doncs és el mateix. Guardiola, Klopp... Ells innoven, però els recursos que fan servir ja existien el 1945. El 1908, per exemple, ja tens un porter neerlandès que reivindica que pot sortir fora de l'àrea jugant amb els peus, que afirma ser el tercer defensa... i nosaltres discutint si Manuel Neuer és un pioner, quan algú ja ho feia el 1908.

Hauríem de mirar més cap al passat? Hem perdut memòria històrica?

— Cada generació vol creure que ha inventat moltes coses. La figura del defensa lliure, per exemple. Els alemanys diuen que el creen ells amb Beckenbauer, quan el 1924 ja hi havia un defensa lliure. Aquell any l'Uruguai juga un amistós contra el Celta a Vigo, on havia arribat en vaixell camí dels Jocs Olímpics de París. Aquell dia el Celta, que tenia un tècnic anglès, fa alguns moviments que sorprenen els uruguaians. I José Nasazzi decideix al descans quedar-se al darrere per escombrar la pilota. Seria el primer defensa lliure, però potser algú descobreix en un arxiu que n'hi va haver un abans.

Passa el mateix amb la figura del fals 9, oi? Sembla que la inventa Guardiola quan ha existit sempre.

— El primer que he trobat és José Piendibene, un davanter centre normal i corrent uruguaià dels anys 10, fa més de 100 anys. En aquella època els anglesos i els escocesos anaven exportant la seva escola de jugar pel món. L'escola anglesa era més física i l'escocesa de passar-se la pilota. A l'Uruguai hi va arribar un escocès, John Harley. I Piendibene s’enamora d’aquest estil de passades curtes i endarrereix la posició per acostar-se als migcampistes i poder passar-se la pilota millor. Aquest és el primer fals 9 documentat. De fet, fins a l'any 1947 no hi ha referències escrites sobre aquesta figura, i no serà fins a l'exhibició de Nandor Hidegkuti a Wembley el 1953 amb la selecció hongaresa que no en trobarem una definició clara. En deien "davanter profund" o "mentider". Però del 1910 al 1953 ja era ple de falsos 9... Simplement ningú els definia, ningú ho destacava. De vegades ens deixem portar pel llenguatge d'abans. Ens passa amb el futbol d'ara. ¿El Manchester City juga amb un 4-3-3, per exemple? Ni quan comença el partit ocupen els espais amb aquesta tàctica. El futbol actual és ple de figures falses. Laterals falsos, davanters falsos...

Parlava de l'escola escocesa. Una escola clau, ja que marcaria també la història del Barça.

Quan els escocesos arriben a Barcelona amb el seu estil de joc col·lectiu connecten amb la forma de fer dels catalans, és així. No és casualitat, juguem com vivim. A Bilbao, en canvi, encaixa més l'estil anglès. A l’escola austríaca de futbol, hi detectes la mateixa idea de la Viena dels cafès, de Mozart, de Gustav Mahler... Allà buscaven la bellesa. En aquest sentit hi ha una frase de l’escriptor austríac Hans Weigel: “¿Marcar gols?. No, això és massa directe per a nosaltres. Un pot imaginar Thomas Mann o Gerhard Hauptmann marcant gols. ¿Però Robert Musil o Franz Kafka? No, això no”. Ells buscaven una cosa diferent.

Per tant, per explicar coses que vivim avui en dia serveix saber què passava fa un segle...

— La gent oblida el passat. Per exemple, a Baviera jugaven un joc escocès als anys 10 i 20. És a dir, el Pep hi connectava, quan va anar al Bayern. Però semblava que no hi havia res abans dels anys 60, al Bayern. A Catalunya passa el mateix quan tenim els debats sobre l’estil... Tenim gent que dubta, però si és evident que als anys 10 ja jugàvem com els escocesos, amb passades curtes! El 1911 Joan Gamper escriu un llibret dient que prefereix el joc col·lectiu que l'individual. És a dir, deixa clar que prefereix l’escola escocesa que l'anglesa. És quan van arribant al Barça jugadors escocesos com Sandy Steel o George Pattullo. O Jack Greenwell, que era anglès però estava influenciat per l'escola escocesa. Després arriben els hongaresos, que sobretot van millorar la tècnica. Era la seva gran virtut, ja que no han fet mai grans filigranes tàctiques, exceptuant l’equip del 1950. I després els holandesos, que aporten especialment el moviment. Aquestes són les tres grans etapes del Barça. Sumades al caràcter català associatiu i col·lectiu, esclar. El futbol és una expressió formidable de la identitat dels pobles, explica el seu caràcter i els seus canvis.

En un món cada cop més globalitzat, ¿hi ha perill de perdre aquesta identitat?

— Sí, com ha passat a Hongria o Àustria, que l'han perdut. En altres llocs han anat enriquint la seva identitat. El futbol ha evolucionat gràcies a tres factors. En primer lloc, les noves idees que algú posa sobre la taula. Després, els viatges del tècnics, que són els pol·linitzadors del joc agafant idees d'un lloc i traslladant-les a un altre. I finalment, els desafiaments que suposa qüestionar-se les coses que ja existeixen. Així s'avança. I es pot fer sense perdre la identitat.

Avui en dia també es qüestiona el joc. Hi ha qui diu que el futbol pot desaparèixer, que cal canviar-ho tot per engrescar els joves. És partidari de fer gaires canvis?

— El reglament del futbol està molt ben parit. Sempre ha contingut errades, esclar, però hi han posat el remei que ha millorat el joc. Jo seria molt prudent amb els canvis. Alguns els podem debatre, com aturar rellotge per no perdre temps, però prefereixo ser prudent.

Remenant arxius i viatjant en el temps, quina època, equip o jugador l'ha fascinat més?

— L'austro-hongaresa, amb la fi de l'Imperi. És una època fascinant, amb els austríacs que no entenien el futbol com una competició sinó com una forma d'expressió artística. I la figura, esclar, de Matthias Sindelar. D'ell s'han dit grans falsedats. En deien "L'home de paper" i s'ha donat per fet que era fràgil, quan era el segon jugador més alt de l'equip. Era molt fort, molt físic, capaç de guanyar duels com un que el va enfrontar amb el defensa italià Monti, que era una bèstia. El sobrenom li ve de la premsa, que el defensava quan no s'entenia amb el seleccionador. Fa ràbia el poc coneixement d'una figura com ell. El seu darrer minut com a futbolista, el 26 de desembre del 1938, just un mes abans de la seva mort (s'hauria tret la vida coincidint amb l'entrada dels nazis a Viena, en un cas que encara aixeca debats), Sindelar juga a Berlín com a porter. Quan es lesionava el porter, s'hi posava ell. Ho va fer 4 o 5 cops en la seva carrera. Tinc la llista de tots els seus partits.

De vegades no tenim memòria. I altres cops, la memòria no explica la realitat.

— També passa amb el mite dels considerats com els quatre pares fundadors de les banquetes. De qui queda una imatge més real és de l'italià Vittorio Pozzo -seleccionador de la Itàlia campiona del món el 1934 i el 1938- , que era més un gran gestor que no pas un geni tàctic. Però dels altres tres pares ens ha arribat una imatge incorrecta. De l'anglès Herbert Chapman, que era un geni que inventaria els extrems a cama canviada, es diu que va ser el pare de la tàctica WM, quan en realitat va ser cosa de Charlie Buchan, un dels seus jugadors a l'Arsenal. Després de perdre 7-0 a Newcastle el 1925, Buchan va dir a Chapman que marxarà de l'equip, ja que està tip d'ell perquè no li vol fer cas jugant tal com ell volia. I Chapman accedeix a jugar tal com deia Buchan, amb la tàctica WM. De Jimmy Hogan, anglès que va entrenar a Àustria, Alemanya i Hongria, caldria destacar com va cuidar la tècnica, però com a tècnic... poca cosa. I d'Hugo Meisl... era l'antitesi de l'entrenador. Més aviat era un gestor. Va crear competicions, revistes, associacions, va impulsar el joc... però no en sabia, de futbol. ¡Va apartar dos anys Sindelar de la selecció! Al final, un grup de periodistes que es reunien en un cafè el van forçar a jugar d'una forma diferent. Gairebé li van iposar per la força l’equip. Un periodista va arribar a agafar-lo per la solapa indignat perquè no apostava per un estil més ofensiu. Al final es va veure obligat a acceptar. I el dia abans d’un partit contra Escòcia Meisl va visitar els periodistes al cafè on es reunien, el Ring Café, i els va llançar de forma despectiva sobre la taula l’equip que jugaria. "Aquí teniu el vostre Schmieranskiteam", els va dir, fent servir una expressió que en català vindria a ser "l’equip de les taques de tinta". És a dir, de les llànties als textos escrits pels periodistes. I va ser el Wunderteam austríac que va derrotar per 5-0 Escòcia i pocs dies després va golejar 0-6 Alemanya. És a dir, Meisl és recordat com el pare d'un equip que jugava tal com ell no volia.

Al llibre arriba a la conclusió que amb la Máquina del River Plate, el famós equip argentí dels anys 40, s'arriba al punt on tot ja està inventat.

— L'Argentina era llavors el país que resumia tot el futbol. Teníem els tècnics hongaresos per allà, els uruguaians, falsos nous com a bolets... i aquell River en mans de Renato Cesarini, amb una davantera tan magnifica que van haver de cedir un jove Di Stefano perquè no hi tenia lloc. Curiosament, aquella davantera de Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Loustau només va jugar 18 partits junta, però encara avui la reciten a Buenos Aires. I no guanyen tots els partits. De fet, Cesarini no volia fer jugar Pedernera de fals nou! Passa com el Wunderteam austríac, que només va jugar 16 partits des que va golejar Escòcia 5-0 fins a una derrota amb Txecoslovàquia a Viena el 1933. Llavors Àustria viva una crisi econòmica i els equips van fer tantes gires que Sindelar va arribar a jugar 73 amistosos el 1933. I quan va arribar el Mundial del 1934 estaven fregits. Equips que han fet història malgrat durar poc.

Els equips més fascinants potser no són els que van guanyar més...

— Els equips que han quedat a la memòria no han sigut necessàriament els més guanyadors. La gent coneix més el Wunderteam que la Itàlia de Pozzo que guanya dos Mundials. El futbol no és només guanyar, també són les emocions col·lectives que provoca. L'emoció d'Hongria dels anys 50, que no guanya però encara emociona. Tenir una identitat és molt important. A Guardiola, què creus que li agrada més? Derrotar per setena vegada en pocs anys l'Everton o poder veure com juguen jugadors joves com Foden, Palmer o McAtee? ¿O no lloàvem com Jürgen Klopp havia donat una identitat al Liverpool abans de ser campió d'Europa? I Klopp ha entès on ha anat, a Liverpool, ciutat treballadora. A un tècnic sempre li recomanaria aprendre coses del lloc on va. Preguntar-se on ets és tan important com explicar qui ets quan arribes. Si ets el nou tècnic del Rayo Vallecano, no és el mateix ser a Vallecas que ser al Reial Madrid. És el que ha fet Míchel al Girona. Si no saps on ets, segurament no pots triomfar.

Xavi, en canvi, coneix prou bé el Barça. Li anirà bé? Com veu la seva proposta?

— Connecta amb una identitat de joc al Barça de més de cent anys. Xavi encaixa a la perfecció amb el joc del Barça del 1910, amb els escocesos. En aquest món cada cop més uniforme, on ciutats, equips i països perden la seva identitat, tenir algú amb una idea clara de joc que connecta amb la teva tradició no té preu. El Barça s'hauria d'esforçar perquè tots els entrenadors connectin amb la seva identitat. Ara, ¿Xavi té un repte ben gros al damunt? Esclar. Té els jugadors que li calen? Probablement no.