Xavi té el diagnòstic

Formo part de la generació que va conèixer el futbol a través del Dream Team i que va tenir en Ronald Koeman com a primer heroi gràcies al mític gol a la final de Wembley. Per això em va saber especialment greu veure com aquella llegenda es consumia a la banqueta blaugrana i es feia petita a les sales de premsa, sobretot després dels partits. Un tècnic que no estava preparat per assumir el repte de dirigir el Barça el 2020 i que va omplir d'excuses el seu missatge cada vegada que la pilota no entrava. Posar nota en funció de l'"actitud" o justificar l'autobús al minut 60 perquè "estem guanyant i cal defensar el resultat" semblen arguments molt propers al victimisme dels anys 80 i massa allunyats de les èpoques més glorioses –i recents– del club.

Tenia moltes ganes de saber quin seria el discurs de Xavi, algú educat a través del futbol de toc i que va tocar el cel amb Pep Guardiola a la banqueta. Les seves paraules a l'hora d'analitzar els partits, sigui a la prèvia o a posteriori, recorden precisament els moments més pedagògics del Barça del sextet. No fa falta recórrer a tòpics de l'estil "Ens ha faltat fortuna" o "És el que hi ha" quan és evident que els problemes són uns altres. Quan l'equip perd el control del joc a la segona part no és per un problema físic, sinó "per una mala interpretació del moment". I si algú s'entesta en fitxar jugadors amb múscul per reforçar al mig del camp, argumenta que "no cal fer dos metres i pesar 85 quilos" sinó, simplement, "saber estar a lloc". Ell ho sap millor que ningú. De recuperar pilotes se'n va fer un tip, quan era de tot menys un jugador físic.

Encara és aviat per saber si serà un tècnic d'èxit o no. Però almenys té un diagnòstic. Això és importantíssim: potser no pot augmentar el percentatge d'efectivitat dels davanters, però sí crear un ecosistema on els atacants puguin rebre més pilotes, en millor situació, i disposar així de més ocasions per marcar. O, en defensa, tot i els dubtes que generen alguns centrals, pot evitar el patiment habitual de cada partit reforçant el mig del camp i demanant possessions llargues en comptes d'atacs verticals que sempre acabaven als peus d'un Memphis exhaust que ja no tenia esma per retallar. La diferència entre la segona part de l'Espanyol i del Benfica és abismal.

Costarà que el Barça de Xavi sigui el Barça que n'espera Xavi. Per això cal temps. I reforços, no ens enganyem. Els resultats costarà que arribin. Però és segur que amb un discurs futbolístic convincent, com el seu, i veient millores partit rere partit, la gent sabrà tindre paciència. Jo, almenys, em comprometo a tenir-ne.