Qui voldria ser al lloc de Joan Laporta?

En set dies, Joan Laporta ha passat de mostrar-se comprensiu amb el rendiment del primer equip de futbol i optimista amb el procés de sanejament econòmic de l’entitat, en una entrevista a Catalunya Ràdio, a proclamar a L’Esportiu el seu malestar per la falta de caràcter dels deixebles de Xavi, a qualificar d’inadmissible el paper del bàsquet blaugrana a la Final Four de l’Eurolliga, i a denunciar l’escassa flexibilitat de la Lliga espanyola a l’hora de concedir al Barça espai salarial per més ingressos que generi. Fins i tot va rebre un calbot el representant de Gavi, per no avenir-se a acceptar una proposta de renovació sense comparar-la amb altres ofertes. Un canvi evident en l’estat d’ànim presidencial producte d’una setmana horribilis.

Laporta va encadenar l’eliminació inesperada davant el Madrid a Belgrad, la derrota contundent del Femení a la final de la Champions, els xiulets –els primers de la temporada al Camp Nou– arran de l’actuació desmenjada del primer equip davant el Vila-real en el comiat del curs futbolístic i, sobretot, una reunió on Tebas li va exposar que no l’autoritzarà a fitxar tot el que demana Xavi perquè el seu equip esdevingui competitiu i ambiciós el curs vinent.

És veritat que tots podem tenir un mal dia i que té motius sòlids per emprenyar-se, però de la reacció irada de Laporta se’n dedueix la impotència de qui té un problema monumental que no ha generat ell i no troba les eines per resoldre’l. Ell que ha estat un guanyador i que no ha acceptat un no per resposta, que ha preferit agafar en solitari el timó del club en lloc de delegar-lo, sona ara angoixat pels entrebancs que li impedeixen reflotar el Barça com havia imaginat quan va tornar a la presidència.

A tot això, mentre el somni és portar Lewandowski, la realitat és que alguns futbolistes als quals Xavi ja ha comunicat que no hi compta, com Braithwaite o Mingueza, o un altre com Pjanic que torna de cessió i en qui ningú ja no pensava, han anunciat la intenció de quedar-se al club malgrat saber que no jugaran. I això, que quan el Barça nedava en l’abundància no hauria estat cap motiu de preocupació, ara és una acumulació exasperant de pedres a la sabata.

Ser president del Barça és, probablement, l’honor més gran a què pot aspirar un culer. El problema és que, d’un temps ençà, el dia a dia del club és un degoteig infinit de contratemps i males notícies. I per més capacitat que un se senti per capgirar la tendència, a mi ara mateix no m’agradaria ser al lloc de Laporta.e