Quan no es té la vivència de la derrota

Barcelona¿Es pot aprendre a perdre, quan convius permanentment amb la victòria? Com s’ensenyen els mecanismes per gestionar l’angoixa, la por, els dubtes, els nervis, quan només se t’escapen un o dos partits a l’any durant l’etapa de formació? ¿Hi ha cap manera d’anticipar l’estrès d’haver d’aixecar un escenari en contra, que no sigui al terreny de joc?

És la realitat que envolta els futbolistes de La Masia, dominadors absoluts de les seves lligues, any rere any, i habituals -i habituats- als èxits. Victòries còmodes, una golejada cada dues o tres setmanes i algun empat -generalment, en els derbis contra l’Espanyol- és el bagatge de resultats que completen el currículum esportiu dels joves del planter. La sensació de derrota hi és, els jugadors ho saben, però és més un concepte que escolten dels entrenadors que una certesa que puguin arribar a sentir. El club n’és conscient però té poc marge de maniobra, més enllà de subratllar conductes de respecte i humilitat després dels partits -com el gest de suport al rival que li va valer a l’infantil B el premi Laureus a l’esportivitat-, especialment amb marcadors adversos.

Dins dels programes d’educació emocional que fa el Barça, s’intenta donar eines als jugadors perquè aprenguin a pair moments de ràbia o decepció, i que es preparin per quan tinguin un partit dolent. Que el tindran, tard o d’hora. Però, de la teoria a la pràctica, hi ha una escletxa, les poquíssimes derrotes en què es pot posar en pràctica això en el dia a dia. Per exemple, els jugadors del cadet A, l’últim esglaó abans del salt professional, han anat per sota en el marcador només 73 minuts dels 1.600 que han jugat a la Divisió d’Honor. Gairebé sempre s’han posat el partit de cara ja als primers minuts. El juvenil B ha experimentat l’estrès d’estar perdent només en el 7,6% dels minuts; el cadet B ha encadenat 18 victòries seguides després de l’única derrota que ha patit, en la primera jornada a Vilanova; l’aleví A marca 8 gols per partit i només ha empatat en una de les 21 jornades, i l’infantil A, sent dels equips que més punts s’ha deixat (amb 2 derrotes i 2 empats), amb prou feines es veu per sota en el 10% dels minuts.

Tanta superioritat deriva en un hàbit de victòria que amenaça el procés d’aprenentatge d’un futbolista que acaba sentint l’exigència com a màxim cinc partits a l’any. El jugador es malacostuma i queda en una posició de debilitat competitiva quan un partit es complica, amb risc de veure’s bloquejat i no tenir recursos per sortir-se’n. A més, la competició l’abocarà a la urgència en el dia més decisiu, quan hi hagi algun títol en joc.

Aquesta manca de competitivitat setmanal, que, sense prepotència, al futbol base del Barça assumeixen com a “inevitable”, s’intenta compensar individualment amb la participació dels millors en les seleccions catalanes o espanyoles -cada equip té entre sis i vuit convocables- i, col·lectivament, amb la disputa de tornejos de prestigi mundial. La Powerade, la Danone o la Nike Cup, o la Liga Promises, acaben sent els millors espais d’aprenentatge per conèixer el significat de la derrota. “És on s’adonen de la realitat i on es poden comparar de debò”, diuen al club. És on poden perdre, aquell entrebanc anecdòtic que només els passa un cop l’any. I si els passa.