El virus FIFA, en dades: ni és d'ara ni té solució
Malgrat les queixes d'alguns entrenadors, el futbol tendeix a expandir-se augmentant el nombre de partits per temporada
BarcelonaEn cada aturada de seleccions molts clubs lamenten lesions dels seus futbolistes. És un tema recurrent i gairebé inevitable. En un calendari cada vegada més atapeït, els jugadors abandonen l'ecosistema dels seus equips i se'n van a un grup diferent, que s'entrena amb una altra intensitat i amb exigències físiques particulars. Aquest novembre, per no faltar a la tradició, molts internacionals han omplert la infermeria. El cas més destacat és el del blaugrana Gavi, que es perd el que queda de la temporada. Però el Reial Madrid també n'ha estat víctima: Vinícius i Camavinga no podran jugar, almenys, fins a finals de gener, i es queden sense disputar la Supercopa d'Espanya.
No hi ha un únic factor per explicar la plaga de lesions. "És cert que la de Gavi és a conseqüència d'un cop, però no s'hauria produït si l'haguessin reservat, com van reservar bona part dels titulars", observen des del Barça, molt molestos amb la gestió que va fer el seleccionador espanyol, Luis de la Fuente, amb el jove migcampista andalús. Però hi ha més coses a tenir en compte. El negoci del futbol no ha fet més que expandir-se des que la globalització ha donat encara més valor als tornejos internacionals, tant de clubs com de seleccions.
Històricament, les competicions domèstiques –Lliga i Copa– ocupaven la majoria de la temporada, mentre que jugar per Europa era un privilegi que, en el millor dels casos, implicava disputar 9 partits. L'impacte de la televisió, amb la milionada que generen els drets audiovisuals, va tenir com a conseqüència canvis en el format per fer que allò que abans era residual passi a ser principal. Més partits volia dir més negoci. A la Champions, un primer canvi de format als anys 90 va ampliar la competició fins als 13 partits que disputava el guanyador. La temporada vinent hi ha una revolució i qui guanya en disputarà 15 –o 17, si juga la repesca de setzens–. Dels 32 equips es passarà a 36.
Les seleccions també han entrat en el joc i ja s'han establert quatre aturades en el calendari regular d'una temporada per a tots els països del món. A Europa, als amistosos i als partits de classificació, s'hi ha afegit la Lliga de Nacions. Una competició de nova creació per ocupar els estius on no hi ha ni Eurocopa ni Mundial. "Nosaltres estàvem en contra de les aturades de seleccions, però un dia ens vam adonar que era bo per al negoci. La gent ja hi està acostumada i ens dona marge per ampliar la Lliga. Quan venem els drets audiovisuals, els venem una competició que dura deu mesos", va justificar un dia Javier Tebas en una conferència al Col·legi d'Economistes de Catalunya.
Els tornejos cada vegada tenen més equips i més partits
La FIFA també esprem el negoci. El Mundial de seleccions, que inicialment era de 16 equips, va passar a ser de 24 en el torneig d'Espanya (1982) i es va ampliar a 32 a França (1998). El 2026, als Estats Units, el Canadà i Mèxic, n'hi haurà 48. Això sí, el canvi de format implicarà que el guanyador jugui igualment 7 partits. En canvi, en el Mundial de Clubs que s'estrenarà un any abans, el 2025, sí que hi haurà grans diferències: de 8 equips es passa a 32. I els participants europeus, que fins ara tan sols disputaven dos partits, n'acabaran jugant 7.
"A banda de l'acumulació de partits, el gran problema és que el futbol ha canviat molt i l'exigència ara és màxima. També ha millorat la preparació, esclar. Però el risc cada vegada és més gran. Pedri és l'exemple perfecte", apunten des de la Ciutat Esportiva del Barça, recordant la temporada del debut del jove futbolista canari, la 2020/21: Va jugar Lliga, Copa, Supercopa i Champions amb el Barça i va acabar l'estiu disputant l'Eurocopa i els Jocs Olímpics. Un total de 72 partits. Al setembre va dir prou i va patir una lesió de la qual avui encara en pateix seqüeles. "O els futbolistes es planten i diuen prou, o aquest problema no s'arreglarà mai", deia Pep Guardiola, tècnic del City. També aixecava la veu l'entrenador del Reial Madrid, Carlo Ancelotti: "Ens hem de preguntar si volem qualitat o quantitat. Si volem qualitat, hem de baixar la quantitat. És així de senzill".
"Aquí tothom es queixa, però ningú vol renunciar al negoci", responen des de la llotja del Camp Nou, on assenyalen els tornejos de seleccions com els principals responsables d'aquesta situació. Fa uns anys, la pressió dels clubs va forçar un canvi de normativa: passaven a cobrar una indemnització de 20.548 euros diaris per les lesions de llarga durada. "Un premi de consolació que no compensa tot el que es perd a la gespa", afegeixen al vestidor.
El Barça també s'ajuda dels amistosos per guanyar diners addicionals
Ara bé, al Barça, com a la majoria de grans clubs, tampoc desaprofiten l'oportunitat de facturar així que poden. A l'estiu, les tradicionals pretemporades a la localitat neerlandesa de Papendal han acabat derivant en viatges transoceànics per disputar la International Champions Cup. I aquest Nadal, el Barça agafarà un avió l'endemà de jugar contra l'Almeria per viatjar a Dallas i enfrontar-se al Club Amèrica de Mèxic. "Hem de pagar nòmines...", justifiquen. Als futbolistes no els convenç aquest calendari, però ho acaben acceptant de bon grat. A tall d'exemple, l'anècdota de quan Jordi Alba va entrar al vestidor protestant per un bolo just abans de les vacances d'estiu. Un membre de l'àrea esportiva se'l va mirar i li va respondre que, si feien aquell viatge, era precisament perquè cobrés religiosament el seu salari.
"Potser hauríem d'acceptar cobrar menys per poder jugar menys", va dir un dia Marcelo Bielsa, fa uns anys. Una frase contundent que, veient la tendència dels gestors del futbol, està lluny de complir-se. Tot el contrari.