És el més objectivable de tot. Però és amb el que es continuen equivocant més els àrbitres encara avui: el temps afegit. Seria una qüestió facilíssima de resoldre, comptabilitzant tot allò que els àrbitres prenen no només als equips que van per darrere al marcador, sinó sobretot als espectadors. Amb un simple cronòmetre tots aquests minuts d’espectacle es recuperarien, i els jugadors que volen fer carrera a Broadway aparcarien la seva obsessió per la dramatúrgia. Dissabte, al clàssic, vam viure’n un exemple més. Com gairebé cada partit. Al final, s’acaba jugant la meitat del temps.
De fet, la polèmica sobre els 4 minuts que va afegir Gil Manzano a Valdebebas és l’única a la qual poden agafar-se els aficionats del Barça. Per què l’àrbitre es va empassar màgicament gairebé 6 minuts? Sobre la resta, el de sempre. El debat sobre els àrbitres. El debat sobre si hi pot haver debat sobre els àrbitres. Ara es queixen els uns, ara es queixen els altres. Evidentment, cadascú és lliure de posar el focus en el que vulgui, i, certament, les campanyes mediàtiques acaben condicionant els àrbitres perquè són humans, perquè han de prendre una decisió en dècimes de segon i els venen a la ment totes les portades i tertúlies de la setmana. I aquí, ja ho va dir Guardiola, els altaveus d’uns i altres són incomparables. Però, assumint que l’opinió pública pot arribar a influenciar inconscientment algú, quan poses la lupa en els àrbitres, poses l’interès precisament en allò que no pots controlar. I aquí està el problema. En lloc de focalitzar en els teus, en les decisions del tècnic, en la interpretació del joc dels futbolistes, desvies el focus cap a una dimensió desconeguda. Plorar públicament per una acció com la de Braithwaite al clàssic no crec que sigui feina de l’entrenador del Barça. El cap de setmana va estar millor Saras, assumint que es mereixien perdre contra el Madrid, que no pas Koeman interpel·lant un periodista i marxant abans que l’entrevista s'acabés. El Barça ha de ser elegant en les formes, que no vol dir passerell, sobretot per posar tota l’energia en canviar allò que depèn d'ell mateix i minimitzar l’impacte de les decisions arbitrals. Per fer la feina bruta el Barça sempre trobarà mitjans i periodistes disposats a arremangar-se i llançar-se al fang arbitral.
El que ha de fer el club és incidir en el que va fer Laporta a les mil meravelles durant el seu primer mandat: feina de despatxos. Fer sentir la veu a la Federació. Fer treballar Gaspart. Buscar complicitats. Allò que Alfredo Relaño va batejar com a villarato i que tant coïa a Madrid.
