El Vila-real de Setién també es rendeix i el Barça ja posa el cava a la nevera (0-1)

BarcelonaEl camí del Barça cap al títol de Lliga s’ha obert del tot. Després de gairebé quatre anys mirant com les medalles de campió penjaven del coll dels rivals, aquest any toca. Aquest any sí, com es cantava quan els títols eren escassos a can Barça. L’equip de Xavi Hernández mira cap a l’horitzó i només hi veu un camí obert de bat a bat, que el condueix a un títol que s’ha resistit els últims anys. Ha costat, arribar fins aquí, però el Barça recull els fruits de la feinada feta, i després de guanyar a Vila-real amb una actuació seriosa on va brillar més Araujo que no pas Lewandowski, ja té el Reial Madrid a 11 punts. Els blancs, amb un partit menys, ja que aquest cap de setmana estaven llepant-se les ferides de la Lliga al Mundial de clubs, però la distància ja és tan llarga, que el Madrid ja no pot guanyar la Lliga. Només la pot perdre el Barça, si es desinfla.

El partit de Vila-real era un retrobament amb Quique Setién, un dels símbols d’aquest passat no tan llunyà quan tot anava malament, quan el Barça era una caricatura. Aquella època de les vaques, els gols del Bayern i el confinament. Sembla que han passat segles. El Barça, entre les palanques, l’optimisme visceral de Laporta i el talent de Xavi, s’ha anat refent. Setién, en canvi, no acaba d’aixecar el cap. I amb el seu triomf, l’equip blaugrana el deixa contra les cordes, trist, veient com el seu Vila-real no suma triomfs i grinyola. El Barça mira cap al futur i Setién és del passat. Així que va patir a la seva carn el dolor d’enfrontar-se a un equip competitiu, més fiable que bell en el joc.

Sense Sergio Busquets, Xavi va insistir en el sistema dels quatre migcampistes, amb Kessie de titular i Gavi ara fent d’extrem, ara de migcampista. No va ser el millor partit de Gavi, però els seus companys van enllestir la feina amb una jugada que va començar des de la disciplina i la grapa, ja que va ser una pèrdua de pilota local forçada per Kounde. Després, al primer toc, De Jong, Gavi i Lewandowski van ser els secundaris de luxe en l’espectacle d’un Pedri que aquesta temporada ja porta més gols que en les seves dues primeres al Barça plegades. Un líder silenciós, un jove director d’orquestra que va batre Pepe Reina. El porter local, que el 2000 havia debutat al Barça, va rebre el gol d’un jugador que ni havia nascut quan ell ja feia dues temporades que jugava a Primera. Reina, però, li negaria a Lewandowski dos gols. Segueix en forma als seus 40 anys.

Un líder amb marge de millora

Que el Barça vol anar a Canaletes ho demostra amb aquesta grapa quan perd la pilota i els jugadors, esperitats, es deixen l’ànima per recuperar-la. Que el projecte encara no està del tot madur ho recorden les errades que van permetre al Vila-real, on Gerard Moreno era baixa, deixar Morales sol davant Ter Stegen dos cops. L’alemany, però, continua sense rebre gols. A vegades, amb aquest Barça, les estadístiques de punts i triomfs parlen millor que no pas el joc, ja que són partits soferts, on costa imposar-se. El Vila-real li va pispar la pilota a l’equip blaugrana durant bona part del matx, en què va gaudir d’ocasions per fer la punyeta, però la dinàmica dels groguets no és la millor. La moneda cau del cel, i sempre li surt la creu. Al Barça, li surt la cara.

A la Ceràmica, al Barça li va faltar una mica de control. I un cop va veure a la segona part que els locals anirien atacant un cop i un altre, l’equip de Xavi va anar cedint centímetres de mica en mica, aculant-se, conscients que en tindrien alguna a la contra. Això obligava a fer hores extres a Araujo i Christensen, tota una assegurança de vida. El partit de l’uruguaià, de nou, va ser descomunal. S’ha convertit en el pal de paller de l’equip, en una mena de líder espiritual. En atac, en canvi, Raphinha no va saber deixar-se de veure i quan va tenir una ocasió per fer el segon gol, la va enviar fora. Com ja va passar al camp del Girona, l’Osasuna o l’Atlètic de Madrid, es va guanyar estrenyent els punys, defensant amb passió a la segona part i aprofitant el moment just per mossegar els rivals. El Barça ja no pot deixar de guanyar partits, com si fos un ciclista que ja ha fet el cim i baixa per una carretera sense por malgrat que molts dels seus jugadors no estan al 100%. Sense encadenar partits rodons. El líder intractable, aquell que no rep gols, encara pot millorar si suma a la causa jugadors com Ansu i Ferran Torres. Xavi, de fet, ni va fer canvis fins al minut 81, ja que ho veia controlat. I només en va fer dos, fent entrar un Ferran anecdòtic per Raphinha i Alba, just al final. Un nou triomf fora de casa per la mínima, el cinquè de forma consecutiva.

I un partit menys abans de treure el cava de la nevera, on ja espera el moment fins que arribi el dia en què el Barça pugui dir de nou que és campió. Al calendari gairebé no queden partits durs fora de casa, més enllà de Bilbao. El crit alliberador s’acosta. I el Barça sap patir per arribar a bon port.