El viatge "inoblidable" que va canviar la vida de Balde, Casadó i Fermín

Torelló"En aquella època no sabia ubicar la majoria de països on anàvem. Són experiències que no viuré mai més. Són irrepetibles. Amb 15 anys ja havia viatjat més que tota la meva família", admet Eric Vega (Masquefa, 2003). Amb el Barça van viatjar arreu del món –a Colòmbia, als Estats Units, al Japó i per tot Europa–, però hi ha un viatge que ha quedat gravat a la memòria per sobre de la resta: al Senegal, l'hivern de l'any 2017 i juntament amb Alejandro Balde, Marc Casadó, Fermín López i Xavi Simons, un altre dels talents de La Masia que avui fa carrera professional. Eren l'infantil A. "És un viatge inoblidable", afegeix. Recorda que va buscar on era el Senegal en un mapa de casa, amb els pares. "Sabia que era un país africà, però no tenia ni idea d'on era". Vega acaba de fitxar pel Sabadell B, a Tercera Federació, després de mesos sense poder gaudir del futbol per culpa de dues lesions al genoll esquerre.

"Potser sí que teníem una mica de por, però més que por era incertesa. No sabíem què ens trobaríem", subratlla David Navarro (Barcelona, 2003). Recorden les vacunes a Barcelona. L'arribada al Senegal. El viatge en autobús des de l'aeroport, amb els ulls clavats a les finestres. I l'hotel. Com oblidar-lo. "Era una autèntica barbaritat. Era espectacular. De luxe, de cinc estrelles. Les habitacions, les piscines, el menjar: tot. Era impressionant", diu Miki Juanola (Lloret de Mar, 2003).

Navarro afirma que sortir de l'hotel, travessar aquella porta, suposava "un xoc de realitat brutal": "Era com canviar de pel·lícula. Era un contrast molt impactant. Era impressionant veure el que podia canviar un mur, d'una banda a l'altra", diu. Només calia caminar uns metres per descobrir la realitat, tan crua i tan aliena. El carrer de l'hotel era l'únic que estava asfaltat. La resta eren de terra i estaven plens de cases a mig fer, construïdes amb quatre maons, plàstics i teles, de gent que venia o pidolava, de gossos de carrer i fins i tot de cabres devorant escombraries perquè no hi havia res més. També recorden un mercat de peix. "Tenien tot el peix a terra. Hi havia mosques per tot arreu i hi feia una pudor molt forta. Era un mercat que no podries veure a Catalunya o a Espanya. A cap lloc d'Europa", assegura Arnau Ollé (Vilassar de Mar, 2003). Un dia va veure un senyor que banyava un cavall a dins del mar: "Tot eren coses molt noves per a nosaltres. Era un xoc rere un altre. Era com entrar en un altre món".

"Teníem quinze anys, però les diferències eren tan abismals i extremes que era impossible no adonar-se de la situació que hi havia allà i reflexionar-hi", destaca Juanola. Parla d'una experiència de vida molt enriquidora i Vega fa que sí amb el cap: "En aquestes edats no penses i no ets conscient de tot el que hi ha al món. I encara hi ha gent de la meva edat i més gran que no ho sap. Un viatge d'aquests et fa obrir els ulls. La diferència entre la vida que teníem nosaltres i la vida de la gent d'allà era brutal, impactant". La lliçó que van aprendre és que tothom reia i somreia i era feliç, malgrat tot. Navarro explica que al Senegal van comprendre "que som uns privilegiats, que s'ha de valorar el que tenim a casa i que hi ha gent que en realitat viu així".

També van visitar una escola i un orfenat i un dia es van anar a banyar a la platja i van acabar fent una patxanga descalços sobre la sorra amb nens del poble. Juanola diu que segurament va ser el partit de futbol més bonic de la seva vida: "Amb tota la pressió que teníem i que tenim nosaltres sempre, allò va ser molt pur. Molt realista. Allà només comptava jugar, divertir-se i passar l'estona". "Era la vida. Nens jugant a futbol, tots barrejats. Vivint. Com passava molts anys enrere aquí", diu Carles Martínez (Barcelona, 1984), l'entrenador. El viatge es va fer per disputar dos amistosos contra una selecció africana de l'acadèmia Aspire, amb una derrota (3-2) i un empat (1-1).

Talent, fam de títols i ànima

Però al Senegal el futbol va ser "del tot secundari. El futbol només van ser dues estones dins dels dies que vam ser allà". Parla d'un nen amb una samarreta blanca que s'havia escrit Luis Suárez i un 9 amb un retolador. Tenia molt clar que el viatge al Senegal s'havia d'aprofitar per viure: "No podíem malgastar el dia a l'hotel".

Martínez va entrenar un any la generació de Gavi (2004) i dues la de Balde, Casadó i Fermín (2003), potser menys talentosa que d'altres però amb més fam i ànima. La temporada del viatge al Senegal va ser la primera de Casadó i Fermín a La Masia. "El Fermín va patir molt fins que va fer el canvi, però hi veies un talent enorme. El Balde sempre ha tingut una potència increïble. I el Casadó era un líder. És un dels jugadors més llestos que he entrenat", diu Martínez. Avui entrena el Tolosa, desè a la Ligue 1.

Ollé juga i estudia en una universitat de Carolina del Nord. Navarro i Juanola, internacionals en categories inferiors, són a l'Alcorcón i al segon equip del Basilea, a les terceres divisions d'Espanya i Suïssa. Els casos de Balde, Casadó i Fermín, i encara més els de Lamine Yamal i Pau Cubarsí, potser poden fer pensar que ja van tard. Però només tenen 22 anys. "El somni no s'ha perdut", afirma Navarro. Juanola parla amb orgull i amb una felicitat "immensa" dels seus tres excompanys, però assegura que "hi ha tants factors que mai pots dir si un jugador arribarà o no arribarà". "Jo no m'hauria jugat la mà ni perquè algú arribaria ni perquè algú no arribaria", reflexiona.

Besnet de fuster, Juanola va comprar al Senegal una màscara de fusta feta a mà i l'hi va regalar a la seva àvia. Vuit anys després, continua penjada en una paret de casa seva. Serà un record per sempre. La màscara i el viatge.

La sort s’alia amb el Barça en el sorteig de la Champions