La "via alemanya" torna al Barça: una relació que no sempre ha funcionat

BarcelonaHansi Flick serà el tercer tècnic alemany que dirigirà el Barça. El seu repte, recuperar la il·lusió després d'un any complicat i demostrar que la manera d'entendre el futbol dels alemanys pot anar de bracet amb l'escola barcelonista, més relacionada amb els Països Baixos. Quan ha tocat aprendre d'estrangers, al Barça s'ha mirat Hongria o els Països Baixos. Amb Alemanya, la relació ha sigut més complicada. Els seus equips, com el Bayern, han sigut botxins del Barça en molts partits i els dos únics tècnics que van venir, Hennes Weisweiler i Udo Lattek, no van ni acabar el contracte. Joan Laporta, però, creia que era el moment de recuperar la via alemanya, en part perquè el pas de Josep Guardiola pel Bayern va canviar moltes coses. Va crear un pont de diàleg entre dues cultures futbolístiques en ocasions allunyades.

I això malgrat que el Barça no existiria com a tal si no fos per alguns alemanys. La relació del Barça amb el futbol alemany és tan antiga com el club, perquè un alemany formava part del grup dels dotze apòstols, tal com van ser batejats els fundadors del club pel periodista Daniel Carbó, també conegut amb el sobrenom de Corredisses. Es tracta d’Otto Maier. Bavarès de Heidenheim, havia arribat a la ciutat el 1888 per treballar en una empresa de material sanitari i ja no va marxar d’una terra que va fer seva. Maier també va ser jugador del club, va marcar alguns gols durant els primers anys de vida del Barça i també en va ser directiu. Fins i tot va córrer el rumor que va ser ell qui va decidir els colors blaugranes del club, ja que eren els del club de Heidenheim. Maier, que podia parlar alemany amb els suïssos del Barça, com Gamper, encaixava en el perfil de sportsman de l’època. Un jove de bona família que volia practicar com més esports millor, com el tenis, en què va excel·lir el seu fill Bubi Maier, que va arribar a ser campió a Wimbledon en dobles mixtos. Maier, però, no va poder jugar el primer partit de la història del club, el del 8 de desembre del 1899 contra un grup d'anglesos al Velòdrom de la Bonanova amb tot jut 10 futbolistes, perquè no es van poder reunir 11 jugadors. Un d'aquells 10 pioners també era alemany: Eduardo María Schilling, que va regentar una coneguda botiga d'armes al centre de la ciutat. Schilling, membre d'una nissaga jueva alemanya que s'havia convertit al catolicisme, va jugar tot just un partit amb el Barça, el primer, ja que tenia 47 anys. Un tercer alemany, el famós Udo Steinberg, va ser l’autor del primer gol del Barça al Reial Madrid el 1902.

Durant més de mig segle, però, pocs alemanys van jugar al Barça. Tot va canviar als anys 70, quan el neerlandès Rinus Michels, el tècnic que havia liderat la selecció dels Països Baixos de Johan Cruyff al Mundial del 1974, abandonava el Camp Nou. La directiva d'Agustí Montal va escollir com a relleu Hennes Weisweiler, que venia de fer una feina excel·lent amb el Borussia Mönchengladbach. Amb jugadors com Günter Netzer, Berti Vogts o Jupp Heynckes, havien guanyat lligues i títols europeus. Si Michels era conegut com a Míster Mármol, ja que no somreia mai i demanava disciplina, Weisweiler encara era més rígid. Així que tothom es preguntava com es portaria amb Cruyff. La resposta? No gaire bé. Al neerlandès no li feia gràcia rebre ordres d'un alemany en aquella època, en què la rivalitat futbolística entre neerlandesos i alemanys era ben forta. Weisweiler li demanava més rigor tàctic, però Cruyff solia ocupar la posició al terreny de joc que més li convenia en funció del rival. El tècnic alemany l'acusava de no ser prou ofensiu fora de casa, per no rebre faltes dures, així que en un partit al camp del Sevilla el va substituir. La llegenda diu que Cruyff li va escopir després d'una baralla dialèctica al vestidor al final del partit. Conscient que els resultats eren dolents i que l'afició l'estimava a ell, el neerlandès va deixar clar a la directiva que havia d'escollir entre un dels dos.

El clima era insostenible, amb pancartes contra Weisweiler a la graderia. Per acabar-ho d'adobar, tocava jugar contra el potent Liverpool a la UEFA. I els anglesos van imposar-se per 0-1. "Cruyff tenia la missió de marcar un futbolista i no va complir", va explicar el tècnic en roda de premsa, tensant la situació. Però la directiva va deixar clar amb qui estava, ja que poc després va renovar Cruyff una temporada més, cosa que va provocar la dimissió de Weisweiler el 2 d'abril. Montal va definir l'alemany com algú que va saber "marxar com un senyor", però els jugadors li van girar l'esquena quan va fer les maletes. Cruyff el va definir com "un nen que sempre plora" i l'afició va celebrar-ho. Quan van preguntar a Weisweiler pel seu periple català, va dir que "entrenar el Barça no era difícil; entrenar Cruyff, sí".

Si Weisweiler no es va entendre amb Cruyff, el segon alemany de la història de la banqueta blaugrana no es va entendre amb Maradona. Va ser Udo Lattek, que curiosament havia pres el relleu de Weisweiler al Borussia Mönchengladbach el 1975 i l'havia portat a la final de la Copa d'Europa. El 1981 arribaria al Barça fitxat per Josep Lluís Núñez, que volia algú disciplinat per liderar un equip en què el president s'havia gastat diners buscant guanyar una lliga que no arribava des del 1974. "A mi no em passarà el mateix que a Weisweiler", va dir Lattek just aterrat. Semblava que aniria millor, ja que Lattek parlava castellà i tenia el precedent de Weisweiler. Però l'inici ja va ser dolent: van perdre el trofeu Gamper davant del Colònia per 0-4. De mica en mica, però, el Barça va anar aixecant el gol. Els futbolistes semblaven seguir les ordres de Lattek i l'afició va anar engrescant-se, però just llavors Bernd Schuster va caure lesionat a Bilbao i es va perdre la resta de la temporada. El Barça va seguir competint, amb un joc que provocava debats però amb bons resultats. Semblava que ara si, la Lliga arribaria, però en les últimes sis jornades només es van sumar dos empats i la Lliga se la va endur la Reial Societat. "No havia perdut mai una lliga així", va dir l'alemany, que va aconseguir esborrar el mal regust de la Lliga guanyant la Recopa a la final del Camp Nou contra l'Standard de Lieja belga per 2 a 1, amb gols de Simonsen i Quini. Núñez, amb aquest títol, confiava en Lattek. Així que va decidir portar-li la cirereta del pastís: Diego Armando Maradona.

El Barça feia anys que anava darrere de l'argentí, però aquest no va arribar fins a l'estiu del 1982. Llavors els equips només podien tenir dos estrangers, així que va fer les maletes el Simonet, com era conegut el danès Simonsen. Amb Maradona i Schuster, el Barça aspirava a tot. Però el projecte va esquerdar-se, curiosament, per una guerra interna entre els alemanys. Schuster va enfrontar-se amb Lattek. Va explicar que no entrenava com calia i aquest el va enviar a la graderia. Schuster, amb el suport de Maradona, va anar a veure Núñez per exigir-li que prengués una decisió: o Schuster o Lattek. Els directius es posaven pel mig en un clima difícil d'aguantar. "Al Barça tothom vol manar, tothom diu la seva" explicaria Lattek.

Per acabar-ho d'adobar, la relació amb l'argentí tampoc era gaire bona i quan aquest va fer tard un dia, va ordenar al conductor del bus no esperar-lo. Maradona el considerava un cap quadrat, no s'entenien. A més, l'argentí va caure malalt –va patir oficialment una hepatitis–. Lattek en va acabar tip, de tot plegat, ja que la premsa també va començar a dir que el futur del Barça seria fitxar un tècnic que sí que agradés a Maradona, com César Luis Menotti. Així que a finals de febrer va anunciar que deixaria el club a finals de temporada. No va tenir temps de marxar, ja que el van fer fora pocs dies després, quan el cuer, el Racing de Santander, es va imposar per 0-2. Menotti, que ja s'havia reunit amb la directiva, es va anunciar poc després. I Lattek va marxar entre les mirades fredes de Maradona i Schuster, afirmant, amb ironia, que havia "batut un rècord: 18 mesos al Camp Nou". Aquest és el rècord que haurà de superar Flick.