El veritable escàndol del cas Negreira

Som del Barça, i una mica les hem vist de grosses, tirant a molt grosses. Enumerem: a l’extraordinari Buenas noches y saludos cordiales, el periodista Vicente Ferrer Molina recorda que una nit José María García li va mostrar a Josep Lluís Núñez un paper amb un llistat de periodistes que el club tenia a sou. El pacte entre Casaus i Núñez en les eleccions del 1978 també va ser edificant. La forma com es van volatilitzar els 12.000 milions de pessetes de Figo amb Gaspart ens acompanya en les nits tristes.

Sabem que Rosell va dedicar-se a conspirar contra Guardiola i el cruyffisme, que li havien entregat en safata el millor club del món; Bartomeu va sublimar aquesta forma de canibalisme pagant a empreses per increpar els ídols del club. No hem esmentat el pacte de la vergonya pel qual aquest miraculosament centenari club va ser sancionat amb 5,5 milions, en una operació per exonerar Bartomeu i Rosell de les martingales del fitxatge de Neymar. Millor no pensar mai més en què en vam fer, dels 220 milions del crac brasiler. De les comissions tota la vida n’hem parlat i el meló de la vida privada dels jugadors val més no obrir-lo. Ai, si sortís tot.

Perquè, dèiem, som del Barça i per definició costa escandalitzar-nos. I és en aquest punt que ens assabentem que durant dècades hem estat pagant a un exàrbitre. Malgrat el formidable rebombori a la Meseta, tenim l’olfacte fi i la consciència molt tranquil·la. Per això l’assumpte adquireix, davant dels nostres ulls, formes molt més simples i barroeres que passen, per descomptat, per l’enriquiment personal. El vil metall, capítol 35.427. 

Mentre ens intimiden amb el descens administratiu del Juventus i amb l’expulsió durant anys de la Lliga de Campions i es denigra el que ha estat des de fa dues dècades l’equip més net de la Lliga, la veritable tragèdia del cas implica mirar-nos al mirall i entendre que tot el que passa al Barça està automàticament perdonat, que la nostra capacitat crítica està ofegada i que totes les indulgències ja han estat tramitades. Però és que, entre fetges i violacions, l’entorn del club s’assembla cada cop menys al Newteam d’aquells dibuixos animats de l’Oliver, i més al Chicago d’Al Capone. 

¿Passaria tot això si fóssim una societat anònima amb accionistes que vetllen pels seus interessos i no perdonen als successius presidents l’administració deslleial o la corrupció continuada? ¿Seguiria sent això un Palau de la Música de Millet, Ferrovial i Convergència on, malgrat les dècades i els escàndols, al final mai apareixen els Mossos?

És possible que la resposta que els balli pel cap sigui un rotund sí. I aquesta és la veritable tragèdia del cas Negreira.