Trist comiat d'un Barça amb moltes assignatures pendents (0-2)

BarcelonaArriba l’hora de fer foc nou. De cremar a les fogueres de Sant Joan els records d’un passat que s’encaparra a no marxar. D’acomiadar a l’aeroport del Prat més d’un protagonista d’una temporada convertida en una muntanya russa emocional i pensar com donar-li a Xavi Hernández les eines per millorar les notes d’aquest curs. El Barça marxa de vacances amb el principal objectiu, ser a la pròxima Champions, assolit. Però amb assignatures pendents. En els últims partits l’equip ha caminat com una ànima en pena, després d'haver perdut pel camí l’optimisme que havia generat l’arribada del tècnic de Terrassa. La temporada per fi s'ha acabat. Corria el risc de fer-se dolorosament llarga per a tots.

Feien falta, les vacances. Després del famós 0-4 al Santiago Bernabéu en què tothom va fer volar coloms, la realitat s’ha encarregat de posar al seu lloc el barcelonisme amb un munt de garrotades. Derrotes per deixar clar que els projectes no s’aixequen en poques setmanes, notícies per recordar que les butxaques segueixen buides. L'última garrotada va ser la derrota davant d’un Vila-real que es classifica així per jugar a Europa de nou amb el primer triomf d’Unai Emery al Camp Nou (0-2). No hi havia guanyat mai, el tècnic basc. I això que havia vingut amb diferents equips, i n'havia sortit sempre escaldat. Però aquest Barça és com les germanetes de la caritat, a punt per alegrar la cara de qui els visiti, ja sigui Emery, el Cadis dels miracles o 30.000 alemanys. El Camp Nou s’ha acostumat a les cadires buides i les ensopegades, darrerament. Tant, que l'última derrota gairebé ni va fer mal.

Tothom tenia ganes de posar punt final a aquesta temporada. Al Barça passen tantes coses que perds la noció del temps. Sembla estrany que tot just sigui el primer any sense Messi i que sigui la mateixa temporada que va començar Koeman. Una temporada valorada amb nota alta, pensant amb el cap fred. O amb un aprovat justet, pensant amb el cor. Així és el Barça. Alguns socis marxen de vacances emprenyats, i d'altres engrescats. I el Camp Nou va evidenciar aquesta dicotomia. Molts, com sol passar, no van aixecar-se del sofà i van decidir mirar el partit des de casa. Els que sí que van pelegrinar a l’estadi van fer-ho amb esperit festiu. Pensant que molts jugadors mereixien una ovació. I que potser era el dia per acomiadar-ne d’altres, com un Frenkie de Jong que no ha acabat de trobar el seu lloc a la gespa, tot i que no ha deixat mai de lluitar. Dembélé, en canvi, sembla destinat a tancar els seus cinc anys de desamor sense haver-se fet ni perdonar ni estimar. I mira que Xavi ho ha intentat. Però els petrodòlars de París truquen a la porta d’un jugador amb molt talent, però les idees poc clares. I si aquest era el seu últim partit, el va viure a la banqueta. Havia de donar continuïtat a un cicle guanyador i s’ha convertit en la gran metàfora d’una gestió esportiva que ha perdut el nord.

Una defensa de mantega

Era l'últim acte d’una temporada en què s’ha donat la brúixola a Xavi precisament perquè marqui la direcció. Havia de servir per acomiadar-se entre rialles, esborrant el regust amarg del mal partit jugat a Getafe. No va poder ser. Malgrat sortir endollat, ràpidament van aparèixer els mateixos símptomes dels últims dies. Ferran sense veure porteria, manca de continuïtat i una defensa de mantega. Lenglet, un altre que podria marxar, feia el que podia acompanyat d’un Araujo que, sol, feia el que podia. El Vila-real no va arribar gaire, però quan ho feia tenia les portes del menjador blaugrana obertes de bat a bat. A la primera part, Pedraza va fer el primer. A la segona, Moi Gómez, després d’una errada clara d’Adama Traoré, que va marxar trist del que hauria de ser el seu últim partit al Camp Nou.

Amb Jordi Alba protestant-ho tot i les maletes a punt per marxar a jugar un amistós a Austràlia que només il·lusiona als australians, l’equip de Xavi va gaudir d’una possessió estèril. Només Gavi semblava negar-se a acceptar la derrota, mentre que els canvis de Xavi tampoc servien per trobar esquerdes a la defensa groga. Dembélé, amb el cap qui sap on, va fer ben poca cosa i va perdre l'oportunitat d'acomiadar-se que hauria merescut un Luuk de Jong sense minuts. Tampoc Ansu, que va entrar per un Aubameyang fluixot. Tampoc Memphis ni Riqui van aconseguir-ho, mentre els espectadors es preguntaven si Riqui o un Dani Alves substituït al final seran dels que ja no seran aquí la temporada que ve. La realitat del Barça és aquesta. No és un desastre, però no acaba d'engrescar. Amb més deutes que diners al banc, haurà de refer la plantilla perquè Xavi pugui recuperar aquesta il·lusió que semblava retrobada però s'ha anat perdent els darrers dies, com si fossin monedes que s'escapen per un forat a la butxaca. La part bona és que ara es podrà fer foc nou. La dolenta, no saber exactament amb quins diners.