Aquell primer triplet que donava pas a una dècada de somni
El Barça recorda amb nostàlgia els deu anys de la Champions de Roma
BarcelonaEra una tarda calorosa i assolellada a Madrid. Mentre l’expedició del Barça entrava al Bernabéu, Pep Guardiola es va girar per dir una frase que molts tenen gravada al cap: “Avui la farem grossa”. Un calfred va recórrer el cos dels directius que havien anat a veure el partit que havia de decidir la Lliga. Va ser molt més que això. Va ser un partit que va canviar per sempre la història del club. Aquell 2 de maig els blaugranes van guanyar per 2-6 al camp de l’etern rival i van començar 25 dies orgàsmics per a un equip que el 27 de maig va culminar la feina a Roma guanyant el triplet. Avui fa deu anys que el Barça va tancar la temporada perfecta, que obria el camí a una dècada de somni.
Aquell 2008/09 va marcar un abans i un després a la història del club i va significar una revolució en el món del futbol. Guardiola, que s’estrenava a la banqueta d’un equip professional, va liderar un canvi de model que va donar els seus fruits a nivell de títols i que va servir de mirall per a bona part dels clubs de l’elit. Tant és així que una de les víctimes d’aquell Barça, el Bayern Munic, va voler calcar l’estil blaugrana: Franz Beckenbauer era a la llotja del Camp Nou el dia que els bavaresos van endur-se un 4-0 de l’estadi als quarts de final de la Champions, i el president d’honor va convèncer els seus que aquell era el model a seguir. Quatre anys després el Bayern contractava Guardiola.
La final de Roma que va guanyar el Barça per 2-0 (gols d’Eto’o i Messi) al Manchester United va ser la cirereta d’un mes de maig increïble en què l’afició va omplir cinc vegades la font de Canaletes. La primera va ser per la golejada al Bernabéu (2 de maig). La setmana següent (6), per festejar l’ Iniestazo a Stamford Bridge -en el pitjor partit del curs l’equip va tenir la sort dels campions-. I una setmana més tard ja arribaven els títols. La Copa (13), la Lliga (16) i la Champions (27), en l’ordre que havia previst el programa Crackòvia en la versió del We will rock you que va fer fortuna aquella primavera, i que els mateixos actors, inclòs Pep Plaza -periquito de cor-, van interpretar en una plaça Catalunya plena de gom a gom per celebrar la tercera orelluda de l’entitat.
Deu anys a l'elit
No només era el Barça de Guardiola. Era el Barça de Leo Messi, que va fer el pas endavant definitiu per convertir-se en el millor futbolista de tots els temps i fer mèrits per guanyar la primera de les cinc Pilotes d’Or que té al seu palmarès. Va ser l’any del retorn de Gerard Piqué, menystingut precisament al United i erigit al Camp Nou en un dels centrals més prestigiosos. Va ser la temporada del debut de Sergio Busquets, que va passar de jugar a Tercera a ser titular a l’Olímpic de Roma. Messi, Piqué i Busquets, tres peces de la columna vertebral. Els únics supervivents d’un equip en què també hi havia Pedro Rodríguez, que també passava de Tercera a Primera, i en què brillaven els jugadors de la casa: Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta.
Però també era el Barça de Joan Laporta, que l’estiu del 2008 va superar pels pèls una moció de censura i que poc després va veure com li plegava mitja directiva. El president va apostar fort per Guardiola -presentat abans de la moció- i li va donar les claus absolutes del vestidor. Ni tan sols va vacil·lar quan l’entrenador va exigir desprendre’s de Ronaldinho i Deco. I també d’Eto’o, tot i que el camerunès va marxar un any més tard.
És impossible saber què hagués passat si la junta hagués perdut a les urnes. O si el dia del 2-6 el pla no hagués funcionat. O si Iniesta no l’hagués clavat a l’escaire al camp del Chelsea. El cas és que els resultats van donar validesa a un projecte que va agafar velocitat de creuer i que deu anys després, amb alguns matisos, segueix donant resultats.
