Triple mortal sense xarxa al Barça

Aquest Barça que es gronxa constantment al límit és un espectacle de dues sessions diàries. Tot just vivim un nou triple salt mortal sense xarxa protagonitzat per Joan Laporta d’aquells que posen l’ai al cor de l’espectador. Com qui no vol la cosa, es veu que el president del Barça s’ha reunit amb Mino Raiola, agent del davanter noruec Haaland, màquina de fer gols per la qual sospira mig Europa. La potent i de butxaca plena, per si cal especificar. Si pensem a la catalana, tal com som i ens hem definit tota la vida, l’estratègia resulta temerària.

Abans de la societat de consum, o disposaves dels diners o no compraves. Res de lletres, terminis ni facilitats de qualsevol tipus amb l’ambició d’adquirir allò que no et podies permetre. Si vols plantejar-te un moviment tan arriscat, n’hi ha prou amb recordar que et trobes en fallida econòmica. O expliques com t’ho faràs o bé ho deixes córrer per inviable. De fet, a les portes del mercat d’hivern ni tan sols tens marge per fitxar allò imprescindible avui si no vols acabar fora d’Europa per primer cop en el teu recorregut existencial. I parles de recuperar Alexis, una broma, com tornar al teu cotxe dels 18 anys. Però vet aquí que, en un exercici de funambulisme corprenedor, el nostre Houdini de la llotja es llança a generar volàtils il·lusions. Ho fa just després, no oblidem, de relliscar estrepitosament amb la continuïtat de Messi, aquell del cèlebre asado amb què els culers es van ennuegar.

Entenem que s’hagi d’espantar el malson de la milanització, que al Barça no existeix transició ni depressió ni abatiment possible. Tot i així, aquests sopars de duro grinyolen quan tens l’economia ensorrada i necessites un pla d’actuació sòlid per sortir de l’atzucac. Queda clar que la crisi blaugrana requereix audàcia a dojo, molta feina i un acurat criteri professional. A base de crèdits, no paga la pena caure en mans de fons d’inversió que acabaran quedant-se el club si fas algun pas en fals i no tornes les quotes. De somnis, els justos, que la corda del funambulista no dona per a aquests exercicis d’optimisme kamikaze. No poden ni descarregar el llast de la plantilla actual i, en canvi, ens distrauen amb unes volades de colom que fan feredat.

I aquest diumenge, referèndum per demanar 1.500 milions més de corda. A males, gairebé preferiríem anar amb peus de plom que penjats d’un fil. Això és tan seriós que no va de fer-li confiança cega al president i creure per fe que superarà el tràngol com si fos un superheroi.