El futbol són trinxeres; qui hi ha estat, prou que ho sap. La tribu no es cohesiona únicament al voltant d'un relat de victòries, esportivitat ni joc bonic. S'apel·la a emocions primàries, com pertànyer a una cosa més gran que tu envoltat d'uns altres que pensen exactament igual que tu. No s'admeten crítiques, s'assenyala els dubtosos, es castiga els dissidents. La militància és un requisit fonamental en el qual no es permeten esquerdes i es fa saber que el desterrament social és l'única cosa que t'espera si goses qüestionar res. És un entorn asfixiant en el qual les etiquetes de traïdors no trobaran pau, treva ni perdó.
En aquest ecosistema tòxic, Joan Laporta sempre s'ha mogut com un peix a l'aigua. Els cops al pit, les veus, la cara vermella, els "amb mi o contra mi", els "van contra nosaltres". Tot es redueix a una qüestió de fe, al "feu-me confiança" i a creure sense fissures en la figura carismàtica i omnipresent del líder. I quan arriba un dia en què se sap, s'informa i és un fet que ell va pagar també al vicepresident dels àrbitres i no explica durant un mes sencer per què ni per a què, apareix just abans del clàssic en un vídeo gravat com si fos un telepredicador per demanar, exigir, als feligresos que vagin al Camp Nou a fer costat a l'equip.
En l'últim partit disputat a casa davant el València, 89.644 espectadors van omplir les graderies. No fa falta cap crida a l'afició i encara menys en un partit contra el màxim rival d'ahir, avui i sempre. El que va fer Laporta va ser reclamar que ningú es giri cap a la llotja i li demani explicacions. L'equip en general, i Araujo, Gavi, Xavi i el Madrid en particular, són la seva trinxera. Una de la qual ja ha deixat clar que no pensa moure's, ostatges inclosos, excepte per vociferar que hi ha una "campanya" en contra seva. Com si fossin conceptes incompatibles. El setge és indiscutible i disparen a ràfegues amb la munició que ell, Gaspart, Rosell i Bartomeu els han proporcionat, perquè cap dels quatre ha contestat la qüestió fonamental: per què i per a què van pagar a Negreira.
Animar el Barça quan al davant apareix el Madrid en un partit decisiu de Lliga es dona per descomptat. El contrari és, simplement, inconcebible, però qui mana al club està sol·licitant que ningú s'atreveixi a qüestionar-lo mentre assenyala a tort i a dret enemics que li serveixen de parapet. A ell.
