L'empresa familiar de Joan Laporta compleix tres anys
De la victòria per aclamació popular als dubtes sobre si la seva política econòmica i esportiva és l'encertada
BarcelonaLa nit del 7 de març del 2021, mentre s’obrien ampolles de cava a la candidatura de Joan Laporta, Carles Tusquets es va acostar per felicitar els guanyadors. La setmana següent hi havia partit de Champions a París i el president de la comissió gestora va convidar el president electe i un directiu al partit. Jaume Giró, el que havia de ser el vicepresident econòmic, volia fer el viatge, però Laporta s’hi va negar allà mateix i li va dir que s’havia de quedar per encarregar-se d’un tema crucial: els avals, que s'acabarien aconseguint pels pèls amb la dimissió anticipada de Giró. Va ser el primer dels molts obstacles que s’ha trobat pel camí en els tres anys que porta al càrrec. Uns comicis que va guanyar gairebé per aclamació popular, pel dolç record de la seva primer etapa, que va acabar-se amb Guardiola a la banqueta, Messi a la gespa i una pluja de títols sense precedents a la història del Barça.
En aquests tres anys Laporta s’ha fet el club a la seva mida, començant per una reestructuració a fons del personal. Escarmentat pel que havia passat el 2008, quan es va sentir traït pels seus, va organitzar la directiva a partir del seu nucli de màxima confiança, on hi ha noms com els de Rafael Yuste, Elena Fort, Alfons Castro, Josep Cubells o Josep-Ignasi Macià. I va seguir per la contractació de persones de les quals, més enllà de la seva competència o experiència professional, considerava que se’n podia refiar. En els primers mesos va prescindir d’una vuitantena de treballadors, inclosos tots els executius de primer nivell que hi havia de l’època de Josep Maria Bartomeu. Canviaven les dinàmiques, les rutines, les formes, les polítiques i el model de gestió, per dirigir el Barça com “una empresa familiar”, segons paraules del president. Però no tothom ha estat capaç d’aguantar. “Laporta és molt presidencialista, vol ser a tot arreu i no tothom accepta que es qüestionin o canviïn les seves decisions”, apunta un antic treballador de l’entitat. El cas més clar va ser la marxa de Ferran Reverter, fitxat de Mediamarkt per ser el CEO blaugrana. Va durar un any. Amb ell, van anar marxant progressivament les persones de confiança que havia fitxat per portar els números del Barça. L'última, Maribel Meléndez, directora corporativa, que aquesta setmana feia les maletes per voluntat pròpia. “A totes les empreses hi ha entrades i sortides, però el negoci del futbol és molt particular i costa agafar velocitat de creuer si no hi ha estabilitat als despatxos”, sostenen veus crítiques des de les oficines blaugranes.
Sense notícies del 'forensic' que fiscalitzava la gestió de Bartomeu
Laporta va arribar en un moment convuls. Enmig de la pandèmia, amb el Camp Nou tancat al públic i trobant-se un forat a la caixa de dimensions còsmiques. “Qualsevol empresa hauria fet fallida, però els directius no es van arronsar”, sostenen des de l'entorn del president. Es buscaven mesures d'urgència mentre es lamentava l'herència rebuda. Es va començar a parlar d’aixecar catifes i es va encarregar un forensic que posava al descobert presumptes irregularitats flagrants en la gestió de Bartomeu. El president va portar el cas a la Fiscalia, el 2022, però dos anys després no se n’ha sabut res més. Ni tan sols l’expresident ha rebut cap comunicació per part judicial. En canvi, sí que l’han rebut pel cas Negreira, el pagament del Barça a un dels vicepresidents dels àrbitres durant dues dècades. Un cas pel qual estan imputats els tres últims presidents del club (Laporta, Bartomeu i Sandro Rosell) i que encara està en fase d’instrucció, però que ha suposat un dany immens a l’entitat per les sospites –que de moment no es poden provar– que es va intentar adulterar la competició o que algú va ficar la mà a la caixa.
La primera víctima de la situació econòmica del Barça va ser Leo Messi. Aquest estiu Laporta va intentar repatriar-lo, però novament els diners van ser un escull. En aquests tres anys el barcelonisme s’ha acostumat a parlar del fair play, una norma que té més d’una dècada, però que fins al 2020 havia passat desapercebuda en un club que nedava en l’abundància. Precisament, esquivar el control econòmic de la Lliga ha estat un dels grans punts de discussió a les reunions de junta i a l’àrea econòmica. D’aquí van sortir les “palanques” –ingressos extraordinaris amb la venda d’actius– i l’aval personal que Laporta ha posat fins en dues ocasions per inscriure jugadors. “Tot el que s'ha fet ha estat per no perdre competitivitat esportiva”, apunten fonts oficials del club. Encara que des de dins no tothom hi coincideix: “Se li va recomanar que no ho fes, però el president va dir que si no teníem un equip guanyador, el Barça perdria pes en el futbol i a nosaltres ens farien fora de la llotja”, recorda un directiu. La realitat és que, set-cents milions després, el club treballa contra rellotge buscant noves vies d'ingressos per tancar aquesta temporada en números verds. En cas contrari, s’encamina cap a un altre estiu amb problemes per poder inscriure futbolistes, entre altres qüestions per l’impagament de Libero, un fons alemany que deu 40 milions i que abans del 15 de juliol n’hauria d’abonar 60 més.
De Mateu Alemany a Deco, passant per Jordi Cruyff
La política esportiva també ha generat controvèrsia. Laporta es va aliar amb Mateu Alemany perquè fos el seu secretari tècnic. El mallorquí li va deixar clar que ell es veia “capacitat per fer neteja al vestidor, però no per construir un nou Dream Team”. Amb ell van anar marxant progressivament els jugadors que, o no tenien nivell per estar al Barça, o tenien contractes fora de mercat. L’únic supervivent és Frenkie de Jong, però perquè el president va intervenir a l’últim moment, frenant-ne la sortida. Pel que fa a fitxatges, Alemany va prioritzar les arribades low cost, mentre que va xocar amb Laporta per les inversions en jugadors com Ferran Torres (55 milions), Raphinha (60) o Lewandowski (50). Cansat de les interferències i de l’agonia del fair play, aquest estiu decidia marxar. També abandonava el vaixell Jordi Cruyff, i Deco quedava com a únic i plenipotenciari director de futbol.
Una Lliga, una Copa i una Supercopa són el balanç del primer equip masculí en aquestes tres temporades en què també s’han acumulat dues eliminacions sonades a la fase de grups de la Champions. Xavi, el tècnic que va fitxar Laporta amb una pinça al nas per rellevar Koeman –l’egarenc no era la primera opció del president–, ja ha dit que plega, i ara el mandatari es debat entre mantenir l’essència i anar a buscar un entrenador com De Zerbi, que compta amb l’aval de Pep Guardiola, o fer cas del seu instint i encomanar-se a l’escola alemanya amb la incorporació de Hansi Flick. Mentrestant, les millors alegries han arribat amb l’equip femení, que va aixecar la Champions a Eindhoven, en una temporada, la 22/23, en què tots els equips professionals es van proclamar campions de Lliga. Però les jugadores, igual que passa amb les seccions, saben que s’acosten retallades i el seu futur és incert.
De bracet amb Florentino en el vell somni de la Superlliga
Obsessionat amb aconseguir nous ingressos, Laporta es va aliar amb Florentino per tirar endavant el projecte de la Superlliga, que ja havia explorat en la seva primera etapa i que és vist com El Dorado per la promesa de repartir beneficis multimilionaris als clubs. Però mentre aquest gran torneig europeu no arrenca, el futur econòmic passa pel nou Camp Nou, que hauria d’estar acabat el 2026 i que promet al voltant de 350 milions anuals –tot i que bona part serviran per retornar el crèdit–. Una obra faraònica que serà el gran llegat d’aquesta directiva, tot i que ha suposat grans friccions per l’elecció de la constructora, la turca Limak, i que va acabar amb la dimissió de Jordi Llauradó, el directiu responsable de l’Espai Barça.
Entre el que tenia acumulat i la reforma de l’estadi, el deute del club és de 2.800 milions d’euros. I això ha fet que s’especuli, i molt, amb la possibilitat que el Barça canviï el model de propietat. No per gust, sinó per necessitat, pels deutes acumulats. Laporta sempre ha negat que això arribi a passar mai. Almenys, sota el seu mandat, que expirarà el 2026 i on, si la salut l'hi permet –ja ha tingut algun ensurt– té la intenció de tornar-se a presentar.