La trajectòria del Barça no menteix
El desgavell perpetrat en la venda de les entrades i, molt més greu encara, la incapacitat per garantir la seguretat dels culers que sí que van anar dijous al Camp Nou han deixat en un lògic segon pla l’eliminació de l’Europa League. Per sort, i a diferència del president, l’entrenador sí que ha volgut assumir els errors com a propis, cosa que serà molt útil com a aprenentatge de cara al tram final de curs.
D’entrada, la sorpresa per haver quedat eliminats a mans del novè classificat de la Bundesliga ha de ser, mirada retrospectivament i freda, relativa. Perquè el Barça només ha guanyat un dels sis partits europeus que ha jugat a casa aquesta temporada i, sobretot, perquè els alemanys han aconseguit que l’eliminatòria sencera es jugués segons la seva partitura. És més: posats a comparar la temporada actual amb la 2003/04, la del ressorgiment amb Rijkaard, cal recordar que aquell Barça va caure davant el Celtic a vuitens de la Copa de la UEFA.
Més enllà del desconcert ambiental, que no devia ajudar, el Barça necessitava fer un partit fregant la perfecció per abordar el treballadíssim sistema defensiu de l’Eintracht, que va desactivar el mig del camp blaugrana i li va negar el temps per pensar i accelerar el joc. Ja havia passat a Alemanya set dies abans i, tot i la victòria final, tampoc la del Llevant va estar a l’altura de les actuacions rodones a què ens havia acostumat l’equip al Bernabéu o fa tot just dues setmanes contra el Sevilla.
A la recurrent falta de frescor física, que ataca molts equips a la primavera, s’hi afegeix el desgast mental de no poder afluixar en cap partit de cap front, i és obvi que alguns futbolistes no han respost quan han calgut rotacions. Però també hem de recordar que Xavi està començant com a entrenador a l’elit i que, de la mateixa manera que li va infligir un bany tàctic a Ancelotti, ara l’ha rebut del seu col·lega de l’Eintracht, Oliver Glasner.
Aquest tram final de Lliga encara serà més costerut sense Pedri, l’home que troba llum en la foscor. Però tot plegat només demostra que el projecte de Xavi, iniciat a mitja temporada i obligat a remar riu amunt, encara va en bolquers, i recomana que els mals resultats, igual que els bons, es posin en context. Pot ser que ens hàgim precipitat donant per fet abans d’hora que el Barça havia tornat, però la trajectòria dels últims tres mesos no menteix i ha de pesar més. El camí, estic d’acord amb Xavi, és el correcte encara que la temporada acabi sense títols. Només cal continuar caminant.