La traïció de Figo: Netflix furga en la ferida de tota una generació de culers

BarcelonaL'Hotel Romazzino és un complex hoteler situat a la Costa Smeralda, al nord-est de Sardenya. Una de les seves selectes vil·les, banyades per les aigües cristal·lines del Mediterrani, va ser el lloc que Luís Figo va escollir per passar les vacances amb la seva dona, Helen Svedin, i la seva filla Daniela, nascuda a Barcelona. Era juliol del 2000 i un jove Florentino Pérez acabava de guanyar les eleccions a la presidència del Reial Madrid prometent als socis blancs el fitxatge de la llavors icona del Barça.

L'encara avui mandatari blanc havia pactat un acord amb José Veiga, l'agent de l'extrem portuguès, i sabia que parlava amb propietat: tenia l'empara d'una signatura sobre paper. Però Figo tenia molts dubtes. Tants, que dies enrere havia convocat el periodista del diari Sport Toni Frieros perquè li fes fotos amb la samarreta culer a Sardenya i l'entrevistés amb la intenció de descartar qualsevol marxa a l'etern rival, en un intent desesperat per deixar sense efecte el tracte del seu representant amb Florentino. Conscients que el pes de l'angoixa podia esguerrar els seus plans, Veiga i Paulo Futre, un intermediari vital en l'operació, van presentar-se per sorpresa a l'illa italiana per pressionar el futbolista perquè fitxés pel Madrid. "El seguíem amb americana per la platja", recorda Veiga en el documental El caso Figo: el fichaje del siglo, que Netflix acaba d'estrenar.

Veiga, Futre, Florentino, Jorge Valdano, Pep Guardiola, Joan Gaspart i el mateix Figo ofereixen en aquesta producció el seu particular punt de vista sobre una trama que va suposar un abans i un després en la història del futbol i que va marcar tota una generació de culers. Després d'aquesta traumàtica pèrdua, el primer equip del Barça va viure un quinquenni sense títols i l'entitat va patir una crisi institucional que va provocar l'avançament electoral previ a la primera victòria de Joan Laporta a les urnes. Figo era el millor jugador d'Europa i lluïa el braçal de capità blaugrana quan Florentino el va fer servir d'esquer per arribar al poder al Santiago el Bernabéu derrotant Lorenzo Sanz, un president que venia de guanyar dues Lligues de Campions en tres anys. L'estratègia de l'empresari madrileny passava per aprofitar el buit de poder al Barça, que estava també en procés electoral després de la renúncia de Josep Lluís Núñez, i l'ambició de Figo, que reclamava una millora de condicions.

Segons s'explica al documental, el primer pas de Pérez va ser contactar amb Paulo Futre per explicar-li els seus plans. Sabia que el carismàtic exfutbolista portuguès era íntim amic de José Veiga, l'agent del jugador al qual volia convertir en el seu primer fitxatge galàctic. "Florentino em va trucar perquè l'anés a veure a ACS. Jo no el coneixia de res. Assegurava que podia pagar la clàusula de rescissió de Figo amb el Barça (de 60 milions d'euros)", afirma Futre, que al despatx mateix (sempre segons la seva versió), va telefonar a Veiga per temptejar-lo. L'agent de Figo va agafar la trucada, però va penjar el telèfon al cap de pocs segons "perquè era massa tard". Malgrat les carabasses, Futre revela que va fingir que parlava amb Veiga i va acabar demanant-li una comissió de 10 milions a Florentino, que va rebaixar la proposta fins als 6. "Tot va començar amb una mentida", admet l'exjugador de l'Atlètic de Madrid, que es va endur 1,5 quilos per intermediar. Veiga se'n va quedar 3. Els altres 1,5 no se sap on van anar a parar.

El Barça va tenir la primera notícia d'aquest interès després que el periodista José Ramón de la Morena l'avancés a la Cadena SER. Tant la junta sortint de Núñez com la candidatura continuista de Gaspart sabien que Figo volia revisar el seu contracte a l'alça, però van interpretar l'aparició del Madrid com un gest de pressió de l'entorn del futbolista. Mentrestant, Lorenzo Sanz i el seu equip electoral van dir que el suposat acord de Florentino era "paper mullat" i recordaven que l'extrem portuguès, abans de fitxar pel Barça, va signar dos preacords, amb el Parma i amb el Juventus. Amb tot, com Valdano recorda en el documental, "Florentino entén el futbol com un món d'herois i ja va apuntar a Figo en la primera reunió". L'exjugador argentí entraria com a director esportiu blanc després d'unes eleccions que Pérez deia que estava "convençut" que guanyaria. Tan segur estava del triomf que no va confirmar obertament el preacord amb Figo fins cinc dies abans dels comicis. Un preacord que el futbolista havia permès firmar al seu mànager després de llegir-ne el contingut des de la concentració amb Portugal a l'Eurocopa.

"Una clàusula motivadora"

Florentino, que dos dies abans de la votació va aconseguir que Veiga confirmés públicament el tracte, va sumar 3.100 vots més que el seu rival a les urnes. Tot estava a punt per al sorpasso, però Figo i la seva dona seguien dubtant a Sardenya. "No puc anar al Madrid", deia l'extrem cada cop que Veiga i Futre el pressionaven perquè signés l'acord definitiu. Els dos intermediaris estaven molt nerviosos perquè si l'operació no tirava endavant hi havia una clàusula de penalització de 30 milions d'euros (5.000 milions de pessetes). Així que van instar Figo a tornar a Lisboa, a casa seva, i van muntar allà una trobada amb el ja president blanc. Figo va saber per boca de Florentino que ell seria el pal de paller d'un nou projecte madridista i, segons explica al documental, va prendre allà la decisió de deixar el Barça. Cap referència a la indemnització que tant preocupava el seu representant, un epígraf que el president blanc defineix avui com a "clàusula motivadora".

Gaspart, que guanyaria les eleccions del Barça una setmana més tard que Florentino les del Madrid, no va reaccionar a temps i va acceptar la marxa d'una icona a l'etern rival. A canvi, el club va rebre 10.000 milions de pessetes que servirien per pagar els fitxatges d'Overmars, Petit i Alfonso. Tot i això, l'expresident blaugrana sosté al documental que, abans de confirmar la seva marxa, Figo li va demanar un aval de 500 milions de pessetes per poder trencar el pacte que tenia amb Florentino, un gir que el mateix extrem portuguès desmenteix.

La resta de la història és ben coneguda. Figo va jugar al Madrid cinc temporades, 245 partits en què va anotar 56 gols i va repartir 76 assistències. També va guanyar dues lligues i una Champions. El barcelonisme el recorda com un traïdor i el va rebre amb una hostilitat sense precedents ni rèpliques similars en els clàssics que va haver de jugar de blanc al Camp Nou. "L'odi que desperta entre els culers és directament proporcional a l'amor que li tenien", sentencia Valdano al documental. Pocs com l'argentí per posar paraules a la irracionalitat del futbol.