Tots els elements s'alineen contra el Barça de Flick (2-1)

BarcelonaLa Lliga de Campions és un jutge sense pietat. Després d’un inici de temporada gairebé perfecte, el Barça de Hansi Flick es desperta de forma cruel amb una derrota a Mònaco on va tocar competir en inferioritat numèrica durant 80 minuts. Una tasca gairebé impossible, tot i que l’equip blaugrana va saber competir, sense trencar-se, mantenint intacte el seu orgull. Llàstima de les errades defensives, que van evitar treure un punt que hauria tingut regust de victòria. La Champions, però, posa els projectes al seu lloc. I la realitat d’aquest Barça és que va pel bon camí, té caràcter i idees, però no pot competir com cal amb una plantilla plena de baixes. La banqueta, de fet, era aquella del Barça Atlètic, quan tocava creuar fronteres. Una banqueta on hi havia Ansu Fati, que va gaudir de cinc minuts. Un moment bonic en una nit complicada.

El tècnic alemany ha aconseguit obrar miracles en poques setmanes. El barcelonisme, que els últims anys camina com una ànima en pena, especialment per Europa, estava engrescat. En condicions normals, visitar el Mònaco en el debut europeu amb tantes baixes tindria els aficionats amoïnats, però després de les cinc primeres jornades de Lliga, la il·lusió es mantenia intacta. I la il·lusió va seguir intacta fins a l'últim minut, quan Raphinha hauria pogut empatar de falta. El Barça, davant de tots els astres alineats en contra, va escollir lluitar.

Flick ja estava mosca abans del partit. Per les lesions de Dani Olmo i Fermín, per veure jugadors cansats i per enfrontar-se a un Mònaco que al trofeu Gamper li havia fet molt de mal. L’equip entrenat per l’austríac Adi Hütter és un bloc jove i descarat, amb jugadors que et guanyen l’esquena, et mosseguen els turmells i t’incomoden. L’entrenador alemany, intentant aprendre de les errades del Gamper, va considerar que calia seguir jugant amb gairebé tots els homes de sempre, però fent entrar Eric Garcia al mig del camp, a prop de Marc Casadó. Si era una bona o una mala idea, no ho podrem saber mai, ja que el futbolista de Martorell va acabar expulsat als 10 minuts de joc quan Ter Stegen es va equivocar, fent-li una passada sense sentit, ja que Eric estava d’esquena i Minamino, just a sobre seu. El japonès li va pispar la pilota, Eric el va fer caure i va marxar cap a la dutxa trist, conscient que no hi ha manera que tingui sort, quan juga al Barça. A Girona semblava feliç. Al Barça sempre li surt creu, també quan la culpa és d’un Ter Stegen que semblava tenir la mira desviada, al Lluís II de Mònaco, perdent un munt de pilotes. Si debutar a la Champions amb baixes mai és fàcil, fer-ho perdent un jugador als 10 minuts encara més. I si acte seguit et fan un gol directament es convertia en una missió aparentment impossible. Als 15 minuts, un canvi de joc ràpid del Mònaco va arribar al jove Maghnes Akliouche, que va esmunyir-se entre Balde, Pedri i Raphinha per fer l'1-0. Per moments, el Barça de Flick semblava el Barça de Xavi, aquell que perdia a Anvers o Hamburg.

Però no, aquest Barça és diferent. Agressiu, valent i amb esperit positiu. A diferència del duel contra el PSG de la temporada passada, també marcat per una vermella matinera, l’equip va saber patir i competir. I disposa del jugador del moment. Qui sap on té el sostre, Lamine Yamal. No té edat per conduir ni per poder entrar al Casino de Mònaco. Tampoc pot votar, però sí que decideix partits de Lliga de Campions amb milers d’espectadors. Potser Hansi Flick, que sap treballar amb joves per aconseguir elevar el seu nivell, sabia perfectament què feia quan va dir que el jove de Mataró no acaba de tenir gol. Potser era una forma de punxar-lo i tocar-li l’amor propi, per tal d’aconseguir que faci molts gols. Quan pitjor estava el Barça, Lamine es va inventar un gol d’aquells que només fan els jugadors escollits. Tot sol, contra el món. Una cosa és finalitzar jugades i una de ben diferent, inventar-los. Una passada llarga la va controlar després de posar el cos per molestar Singo, li va guanyar la posició, va encarar la defensa del Principat i el seu xut sec va anar al fons de la porteria. Jugant amb un home menys durant tot el partit i cometent un munt d’errades, el Barça seguia viu gràcies a Lamine, que va deixar bocabadat el príncep Albert II de Mònaco i Michael Jordan, que era a la graderia. Un talent democràtic, el seu. En directe a l’estadi va sorprendre aristòcrates i milionaris. I per televisió, milers de persones dels cinc continents.

Amb l’empat al sac, el Barça va decidir jugar amb els nervis d’un Mònaco que sabia que no era un bon resultat, empatar a casa contra un rival en inferioritat numèrica. A la segona part, es tractava de passar minuts, buscar contres ràpides i frustrar els locals. I això que els primers cinc minuts després del descans es van viure amb angoixa, amb el rus Golovin entrant des de la banqueta per assegurar més possessió als locals. Ter Stegen, encertat amb les guants, s’encaparrava a perdre pilotes en zones perilloses, però en general el Barça aconseguia mantenir el cap fred i controlar la situació. Raphinha, però, no se’n sortia en les contres catalanes, prou perilloses. I Marc Casadó s’encarregava de fer una feinada.

Però just quan semblava que el Barça esgarraparia un punt, una errada defensiva d’Iñigo Martínez tirant el fora de joc va permetre al jove Ilenikhena fer el 2-1 en una acció on el Barça, valent, estava amb la línia defensiva al mig del camp, molt ofensiu. Buscant guanyar, va acabar perdent. I, coses de la vida, el gol el va fer el mateix jugador que havia marcat al Barça de Xavi fa uns mesos en la derrota d’Anvers. La Lliga de Campions segueix fent mal, amb una estrena cruel que no taca la imatge d’un equip que sembla saber cap a on es dirigeix. Sense baixes, pot arribar lluny.