"Tothom recorda el 5-0 al Madrid, però jo recordo més un gol al Rayo"

BarcelonaEs pot ser presoner d’un record? Iván Iglesias (Oviedo, 1971) sempre serà l’autor del 5 a 0 al Madrid ara fa trenta anys, el 8 de gener del 1994. Un moment que va marcar tota una generació acostumada a la felicitat, en aquella Catalunya que encara tenia la ressaca dels Jocs Olímpics i que creia en els miracles futbolístics gràcies al Dream Team de Johan Cruyff. Ara fa tres dècades, l’asturià va entrar a la segona part per José Mari Bakero, va arribar puntual a una passada de Romário i va batre Paco Buyo amb un toc dolç que va entrar a la xarxa sense pressa, cosa que va permetre al barcelonisme de gaudir d’un resultat històric. Tonny Bruins Slot va celebrar-ho ensenyant els cinc dits de la mà. Una maneta històrica.

Va ser l’asturià l’encarregat de marcar el cinquè gol, ben especial. Poder mostrar els cinc dits d’una mà, un gest aparentment infantil, adopta tot un sentit ben diferent en el futbol. Marcar quatre gols al rival té valor, sis encara més. Però en un 5 a 0 hi ha una bellesa matemàtica, és una xifra rodona. Genera plaer. En dos dels 5 a 0 més recordats al Madrid, el del 1994 amb Cruyff a la banqueta i el del 2010 amb Pep Guardiola d’entrenador, l’autor del cinquè gol ha acabat sent presoner d’aquella fita perquè gairebé tots els barcelonistes el recorden només per aquell moment: Iván Iglesias el 1994 i Jeffren Suárez el 2010. "Ho puc entendre, va ser un partit rodó contra el gran rival. Tothom em parla d’aquell gol, és bonic ser recordat, però hi ha moments que tens la temptació de recordar que la meva carrera va ser molt més que aquell gol", explica l’asturià.

Producte del planter de l’Sporting de Gijón, Iván era pur talent. Un migcampista amb arribada que formava part d’una generació de joves que estava revolucionant el futbol asturià. Aquell Sporting, amb un equip format gairebé exclusivament per futbolistes locals, va classificar-se per a la UEFA, on "vam eliminar el Partizan de Belgrad de Mijatovic" abans de caure amb l’Steaua. El Barça, que havia patit la duresa de jugar a Gijón, seguia aquells nanos. I va assegurar-se una jugada guanyadora. "El Barça va cedir Thomas Christiansen a l’Sporting i va pactar que, dins d’aquella operació, passava a tenir una opció preferencial sobre els jugadors locals. Calia negociar els preus i tot plegat, però la prioritat era el Barça", recorda Iván. "Llavors jo portava tot just un any al primer equip i encara tenia contracte del filial. N'estava negociant un de nou i vivia amb els pares quan una nit va sonar el telèfon de casa. Era Carles Rexach en persona, que va parlar-me de l’interès del Barça i va passar-me el flaco. L’entrenador de l’Sporting era neerlandès, Bert Jacobs, que havia parlat bé de mi a Cruyff", recorda. Cruyff li va deixar clar que li veia futur al Barça. El va convèncer fàcilment.

Guardiola, el primer company

"Quan va arribar a la pretemporada als Països Baixos, el primer company d’habitació va ser Guardiola, que em va parlar de Catalunya, dels Països Catalans... de què volia dir jugar amb el Barça. Va ser una sort. Era jove, però ja veies que era un entrenador, en Pep. Quan jo no jugava, ell ja venia abans que en Johan per dir-me per quina raó seria a la banqueta, ell entenia abans que els altres què buscava Cruyff, et donava consells. Un geni. Després vaig tenir de company d’habitació tota la temporada Amor, que va cuidar-me molt. Quina sort ser amb aquella generació de jugadors", explica Iván, que va marcar un bonic gol al camp del Heerenveen en un amistós, però no ho va tenir fàcil d’entrada, perquè Cruyff l’enviava al filial. "Li vaig dir que no hi volia anar més, al filial, que preferia ser el darrer jugador al primer equip", admet. Llavors, Iván estudiava magisteri, estudis que havia començat a Astúries i va seguir a Barcelona. "Els vaig acabar, els estudis. Sempre m’ha agradat treballar amb els joves i ara tinc una escola de futbol que vam fer amb en Juanele", el seu company a l’Sporting. Juanele també va estar a un pas de fitxar pel Barça, però al final aquella operació no es va tancar. "Patia una malaltia terrible, era bipolar, així que no sempre l’entenien. Llavors no es parlava d’aquestes coses. Ara per sort està bé, però ha patit", recorda. Qui sí que acabaria fitxant pel Barça després seria un altre noi de l’Sporting, Abelardo.

Però no van coincidir gaire, amb l’Abelardo, perquè l’Iván acabaria tornant a l’Sporting. Al Barça va viure dies de glòria, però gairebé sempre com a suplent. "El nivell era molt alt. El que s’explica dels rondos és cert. Hi arribes amb confiança i respecte, però el primer dia que et posen en un rondo... era dins d’una àrea i no veies la pilota", recorda.

Iván Iglesias va aconseguir tenir cert protagonisme al final de la temporada 1993-94: "La gent només recorda el gol contra el Madrid, però jo el gol que recordo més el vaig marcar contra el Rayo Vallecano. Anàvem tota la temporada per darrere del Deportivo i no podíem perdre punts. A pocs partits per al final de temporada, el Rayo ens visita i no hi havia manera de marcar gol. Ho vaig aconseguir amb un gran xut pocs minuts abans del final, sense aquell gol no hi hauria hagut el miracle de la darrera jornada. També vaig marcar un gol important a Lleida, amb una mica de sort". El Dream Team acabaria guanyant la quarta lliga consecutiva quan el Deportivo va empatar en la darrera jornada amb el València. "Va ser un moment màgic, però quatre dies després el Milan ens va golejar 4 a 0 a Atenes. Cruyff ens va deixar sense convocar a Julio Salinas, Laudrup i un servidor. Va fer mal, tot. No ser a la llista, perdre, i aquella tornada amb avió enmig de diaris impresos que deien que havíem guanyat", explica.

Era l'inici de la fi del Dream Team. Iván tornaria a casa i jugaria a un nivell molt alt a l'Oviedo, entre altres equips. La terra sempre tira i va tornar-hi, per continuar vivint del futbol, ensenyant-lo a l'escola JIN del barri de Natahoyo a unes noves generacions que sempre acaben descobrint, tard o d'hora, que ell va marcar el cinquè gol al Madrid en aquells anys 90 esbojarrats de Barcelona.