Diego Costa, la torre perfecta de la fortificació

Barcelona“Diego Costa ens genera entusiasme”. No diu gols. No diu lluita. Parla d’emoció, d’energia. És cert que entusiasme no sona gaire futbolístic però pot ser una paraula clau en un esport d’equip, i especialment en un club com l’Atlètic de Madrid. Diego Pablo Simeone beneïa d’aquesta manera l’arribada del seu davanter fetitxe, l’únic 9 a qui no ha de modelar a contracor, l’únic 9 que completa el seu pla de joc, per essència i per convenciment. Diego Costa és la seva torre fortificada, el punt des d’on construir l’Atlètic inexpugnable que competeix per tot, que ni permet als adversaris acostar-s’hi ni els perdona una distracció. Ell és el canó que protegeix l’estructura. I no és literatura, és una realitat numèricament demostrable: l’Atlètic és un altre des de la tornada del seu davanter al gener, i s’ha convertit, de totes totes, en el gran adversari del Barça a la Lliga, i més encara després de les últimes dues golejades contra el Leganés i el Sevilla.

Amb Diego Costa damunt la gespa, l’equip de Simeone xuta molt més a porteria, construeix ocasions de més qualitat i fa gairebé el doble de gols per partit. Qui més se n’està beneficiant és Antoine Griezmann, a qui se li ha desencallat el panorama ofensiu. El francès ha doblat les estadístiques des que l’acompanya Costa en la punta d’atac: en 20 partits abans del gener havia marcat 7 gols i repartit 5 assistències; ara, en només 13 partits amb Costa a l’equip, Griezmann suma 13 gols i les mateixes assistències, amb un pòquer i un hat trick ben recents.

Que porti el 18 sembla una metàfora del seu joc, perquè se surt del patró típic d’un 9, i va més enllà, especialment amb una lectura de la transició única. Els contraatacs de l’Atlètic guanyen una altra dimensió amb ell. Té una capacitat única per traçar la diagonal més adequada i córrer per caçar cada refús que li envien. Que li envien a consciència, de fet. “M’entenc molt bé amb Diego Costa”, admetia Koke quan es va confirmar el seu fitxatge. “De seguida que rebo la pilota ja sé quin moviment em farà i ell sap que li passaré la pilota”, ampliava. Passador i receptor alineats són sinònim de perill per al rival i de tranquil·litat per a Simeone.

La seva estrena, quan la sanció de la FIFA va permetre que l’Atlètic l’inscrivís, va ser tota una declaració d’intencions. Diego Costa en estat pur. Va sortir 26 minuts en l’eliminatòria de Copa contra el Lleida i quan no en feia ni cinc que era damunt la gespa ja va veure porteria. “Ha demostrat tot el que genera, esperem que ho pugui mantenir”, va dir Simeone llavors. D’alguna manera, el tècnic ja sabia que s’estava tornant a coure alguna cosa al seu vestidor. Aquella cosa. Aquella cosa de l’Atlètic que t’obliga a estar sempre alerta, sempre en guàrdia.

Més agressius, millor defensa

Però la gran millora de l’Atlètic amb el seu nou davanter, contradictòriament, és defensiva. Sense pilota, l’equip matalasser ara funciona amb l’agressivitat dels millors dies: li xuten la meitat de vegades a porteria i no ha encaixat cap gol en els 714 minuts que ha disputat amb el 18 al camp. Els 5 gols que ha rebut l’equip des que hi juga han sigut, curiosament, després que fos substituït. Sense vigilant a la torre, qualsevol castell és vulnerable.

L’efecte contagi de l’hispanobrasiler és al·lucinant. L’energia amb què Diego Costa fa cada acció empeny endavant l’equip madrileny i l’anima a pressionar, l’anima a creure que el pla funcionarà. Amb ell, l’Atlètic se sent prou fort per abandonar la seguretat de la seva pròpia àrea i avança el bloc defensiu per inquietar els rivals més amunt. Roba més cops i més a prop de la porteria contrària. Defensa amb mirada de davanter. És, en definitiva, molt més incòmode i més perillós. Ni Fernando Torres ni Kevin Gameiro han pogut acostar-se al que genera Diego Costa, per molt que estadísticament el Niño podria argumentar que hi ha quedat a prop. Costa i Torres tenen xifres semblants pel que fa a ocasions creades per partit (0,98/0,96), volum de rematades (2,75 xuts per partit i 2,31 de Torres), total de passades (27 i 24), èxit en el regat (46,7% i 47%) i faltes rebudes (2,55 i 2,88). Però l’un genera un efecte dòmino i l’altre no. I és, un altre cop, un efecte de conseqüències defensives, sobretot, d’ànima i coratge sense pilota. Diego Costa roba 0,4 pilotes per partit (0,19 de Torres) i comet 2,1 faltes per partit (1,15). Gameiro es mou en xifres molt més baixes en tot i només és millor en el dríbling, una missió per a qui Simeone ja té altres especialistes (encara que hagi perdut fa uns dies Yannick Carrasco al mercat xinès).

Diego Costa, teledirigit per instint pel seu tècnic, ho dinamita tot i en el moment precís. Topa amb els centrals, desafia el porter, incendia l’ambient quan s’ha de canviar la dinàmica, atura el partit quan el rival comença a ser superior. És ràbia, és rebel·lió, és un esclat constant. És l’entusiasme que li faltava a l’Atlètic, i que el fa ser, un altre cop, aquell Atlètic poderós a les àrees, aquell Atlètic fortificat que es va blindar al Barça de Martino fa quatre temporades. I, d’entre tots els culpables, n’hi ha un ben afamat d’èxit: Diego Costa.