Recordo una anècdota que crec que li he sentit explicar al president Pujol. Deia que un nen li havia dit que es feia un embolic per distingir Josep Lluís Núñez i el Molt Honorable. Jordi Pujol ho explicava rient i entenent la confusió. Tot i les grans diferències –especialment en el terreny intel·lectual i polític–, l’omnipresència dels dos personatges durant tants anys i alguna característica comuna justifiquen els problemes del nen per distingir-los.
Això del nen a mi em passa amb els més nuñistes del laportisme actual: Enric Masip i Lluís Carrasco. Tot i les diferències (la més clara és que sabem quina és l’habilitat de Masip: jugar a handbol), per a mi són expressions d’un mateix arquetip i sovint els confonc. I, com diria Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha un tema personal. Un tema personal que no té res a veure amb el club dels seus amors. Un tema personal que no tinc –de fet, tot el contrari: els tinc una gran admiració i estima– amb culers com el mateix Serrat, Pàmies, Puntí, Besa i centenars de personatges públics o amics que estimen el club blaugrana.
Masip i Carrasco representen el culer que identifica la superioritat indiscutible del Barça respecte a l’Espanyol en termes quantitatius, econòmics i esportius amb la seva superioritat personal. Personatges que, pobres, pensen que el talent dels seus jugadors i la mediocritat dels nostres té una correlació amb el seu talent i la nostra mediocritat. Són els nens que feien bullying –abans de saber la paraula– als que portaven ulleres o no eren bons esportistes (aclariment per a aprenents de Freud: les ulleres me les vaig posar amb 30 anys i era el –segon– millor de la classe jugant a futbol). Mascles alfa que menyspreen la diferència mentre riuen alt i s’abracen tot donant-se cops forts a l’esquena.
Aquest tarannà és del tot coherent amb el seu pensament polític. En el cas de Masip, aquesta setmana s’ha descobert el que molts sabíem i denunciàvem des de fa temps: defensa unes idees masclistes, homòfobes i xenòfobes pròpies de l’extrema dreta. Lluís Carrasco, amb qui recordo haver compartit una tertúlia política, també té aquest biaix tot i que procura dissimular-lo.
Probablement al seu poble se’ls recordarà com cadells de bones persones als quals els agrada fanfarronejar per veure qui la té més grossa. Però entre aquests tipus i jo hi ha un tema personal.