Tant de bo em pugui menjar aquest article amb patates
Encara que no sigui agradable dir-ho, és evident que la tornada al Camp Nou serà bastant més tard que al mes de novembre, la data inicialment promesa per la junta de Joan Laporta. El retard en l'execució del projecte és notable i les últimes informacions apunten que serà pels volts de Setmana Santa. De fet, algunes de les empreses que tenen contractades –i pagades– llotges VIP han demanat com estava el tema i la resposta obtinguda del club era que caldria esperar fins a l'abril.
Aquesta notícia no és agradable perquè no és agradable jugar a l'exili. No conec ningú que digui que està còmode a Montjuïc. Ni tan sols l'Ajuntament, que en cobra un lloguer però que no pot explotar l'Estadi Olímpic per fer-hi concerts i tem que les principals productores s'oblidin de Barcelona. Els jugadors és evident que troben a faltar el caliu de l'afició. Un estadi olímpic es pot tunejar i habilitar per jugar-hi partits, evidentment, però mai podrà reproduir les condicions d'un coliseu dissenyat i pensat per al futbol. Els seguidors estan més lluny i no veuen el partit igual de bé. Per no parlar que arribar fins al camp es fa feixuc, sobretot si es compara amb la facilitat d'anar al Camp Nou, on t'hi portaven diferents línies de bus i tenies tres parades de metro a tocar.
La junta té pressa per tornar. D'entrada, perquè es va comprometre a un exili temporal i té la sensació que ha faltat a la promesa. També hi ha el condicionant econòmic, ja que s'escapen 100 milions per temporada pel sol fet de no estar al Camp Nou, i podem discutir sobre els 1.500 milions del projecte, de l'elecció de Limak, posar la lupa en les condicions laborals dels treballadors i parlar de les molèsties ocasionades als veïns i com l'Ajuntament, així en general, ha remat en contra limitant els horaris de construcció. Ara bé, informar que les obres van amb retard no implica necessàriament criticar la directiva. És, senzillament, explicar la situació. Ni més ni menys. De fet, em nego a carregar tota la culpa del retard a l'equip directiu. Són coses que passen en una obra d'aquesta envergadura. Quan el Barça va explicar el projecte, fa un any i mig, els experts ja van advertir que 18 mesos era un termini extremadament ajustat i els semblava difícil poder-lo complir. Desgraciadament, així ha estat.
Laporta i els seus mantenen en públic que el retorn serà abans. Un discurs que es pot arribar a comprendre, tot i que s'allunya de la realitat. És una manera d'apressar els operaris, d'evitar que es relaxin. Qui més qui menys ha fet obres a casa i sap perfectament que als paletes o els poses una data límit o no hi ha manera que acabin la feina. Esclar que no parlem d'un lavabo o d'una cuina, sinó d'un estadi on hi entraran més de 60.000 persones de cop.
Els treballadors van tan de pressa com poden. A l'interior treballen les 24 hores del dia. Ara bé, queda molta feina per fer. Tant de construcció com de burocràcia per donar el vistiplau de seguretat i reobrir el Camp Nou. Tant de bo el retorn sigui abans del que ens pensem i em pugui menjar amb patates aquesta columna d'opinió. Però temo molt que no serà així.