Steve Archibald: “Avui és inimaginable un Barça que passi 11 anys sense guanyar”
exjugador del Barça i del Tottenham
GironaConsiderat un dels millors jugadors escocesos de tota la història, Steve Archibald (Glasgow, 1956) espera amb il·lusió el duel entre el Barça i el Tottenham, dos dels clubs que porta al cor. Amb passat també a l’Espanyol, Archibald presideix Energia Blanc-i-Vermella, partner oficial del Girona.
¿És important trobar el camí adequat un cop s’acaba la trajectòria esportiva de primer nivell?
Moltíssim, i em satisfà immensament estar lligat al Girona, que com nosaltres està creixent a gran velocitat. Conec molt bé el club i tinc una bona i llarga relació amb el president, Delfí Geli. L’afició pot estar tranquil·la perquè està en bones mans.
¿Se sent reconegut en el caràcter dels gironins?
Sí, perquè són humils i ambiciosos al mateix temps. Qualsevol projecte s’ha d’afrontar des de la modèstia, i això el Girona ho té. Van pujar a Primera al final de la temporada en què nosaltres vam començar a treballar, ara fa dos anys. Portem trajectòries paral·leles.
La feina ben feta sempre té premi, oi?
Exacte, però tot és al cap. Si competeixes contra els grans, encara que tu no ho siguis, t’has de sentir fort. A la meva empresa també passa: ens enfrontem a Iberdrola, Endesa o Gas Natural, i el Girona juga contra el Barça, l’Atlètic o el Madrid. Els petits tenim un avantatge: els grans, molt sovint, s’obliden de com han arribat a ser-ho. En canvi, si mantens la humilitat, sempre recordes les dificultats que has passat per arribar on ets.
També deu estar content per l’Espanyol.
L’inici de curs és magnífic, està fent una feina molt bona i també és client nostre. Puc presumir que vaig pujar a Primera amb ells, l’any 1990. Va ser fantàstic.
Com era el futbol dels anys 80?
Era difícil de jugar, sobretot físicament. Era un futbol de contacte, però m’ho he passat molt bé allà on he estat: a Escòcia, al Tottenham, a Barcelona... Quan tens un cert èxit, tothom està content, així que no em puc queixar.
Tot ha canviat molt?
Només s’han de mirar els terrenys de joc per adonar-se’n. A la meva època, a aquestes altures de la temporada els camps no estaven en bones condicions. Amb el fred, s’aixafaven. M’agrada com treballen els clubs, perquè han de facilitar la feina del futbolista donant-li les millors eines possibles. Nosaltres teníem mil coses al cap, ells ara només s’han de dedicar a jugar i guanyar partits. Aquesta és l’evolució més important.
Vostè va guanyar una Lliga amb el Barça quan el Barça no guanyava Lligues.
Avui és inimaginable pensar que el Barça pugui estar 11 anys sense guanyar la Lliga, però passava. Tot era psicològic: l’entorn creia que el món estava en contra seva. Ningú pot pensar així, a la vida, perquè no serveix de res plorar. S’ha de treballar, treballar i treballar; pensar que pots guanyar. Si treballes bé, tot arriba, perquè les coses sempre depenen d’un mateix. Potser no ho veus avui, ni demà, però s’acaba reflectint en el que fas.
Tornem al tema psicològic.
Correcte, perquè tot és més simple del que creiem. Si no, ¿com s’explica que el Girona guanyés el Madrid l’any passat? Perquè s’ho va creure i va pensar que podia fer-ho. Per què l’Espanyol ara és a dalt amb una plantilla molt semblant a la del curs anterior? Perquè se sent capaç, i això t’ho dona el fet de tenir un bon entrenador. El meu Barça tenia Terry Venables; no va ser fàcil gestionar la realitat que es vivia abans, i ho va aconseguir, i per això es va tornar a guanyar.
Per poc no aixequen la Copa d’Europa.
Em queda clavada aquesta espina, és cert, però vull dir una cosa: aquella era la veritable Lliga de Campions. Aquells anys només hi anaven els campions de cada Lliga, i ara el ventall s’ha ampliat moltíssim. Jugar aquella competició era un somni perquè fer-ho significava poc menys que una gesta, com ho era haver quedat campió. Al meu entendre, tot tenia un valor més especial que avui dia perquè t’hi havies d’esforçar més. I quan aconsegueixes un objectiu que t’ha costat molt, sentimentalment t’omples.
¿El Barça-Tottenham el sent especial?
L’estima que sento pels dos clubs és molt gran; al Tottenham hi vaig viure una època daurada: vam guanyar dues FA Cup, una Community Shield i una UEFA. Eren bons temps, i formar-ne part va valer la pena. Al Barça, a més de la Lliga, vam aixecar una Copa de la Lliga.
¿Messi ha transformat les regles?
El fet que un col·lectiu com el Barça, que se suposa que té una plantilla amb grandíssims recursos, noti la seva absència ja ho diu tot. M’atreviria a dir que Messi és el millor jugador de la història del Barça, és un futbolista únic. Ha guanyat tant, durant tant de temps i d’una manera tan transcendent... És valent, hàbil i humil, i treballa més que ningú. El seu cas demostra que res t’arriba sense esforç.