Sortir d'un coma amb la veu d'Alexia (i altres impactes del Barça en la vida de la gent)

BarcelonaLa futbolista federada Alba Erruz Prats va patir una crisi comicial la primavera del 2023 en un viatge a Albacete. Després de visitar tres hospitals, els metges, que no sabien com controlar el seu estat, van decidir induir-li un coma farmacològic. No podia moure's del llit ni veure, però sí que tenia actius els sentits de l'olfacte, l'oïda i el tacte.

"D'una banda, va ser molt desagradable –relata Erruz–, però de l'altra, la meva mare, quan entrava a l'UCI, em deia 'hola, princesa', cosa que em causava una tranquil·litat. Després em posava els àudios [...] i podia somiar amb l'esport que he estat jugant tota la meva vida i que tant m'estimo". L'Alba no es refereix a uns àudios qualssevol. De fet, reconeix que encara avui els reprodueix si té un mal dia: "En els moments que m'ensorro, escolto la veu de la reina perquè em doni forces". Són notes d'àudio que Alexia Putellas li va enviar després que el periodista Xavier Valls, amb qui té un amic en comú, mediés per aconseguir-los. "Han contribuït enormement a no deixar l'esport [...] Avui dia encara lluito per tornar al meu nivell futbolístic i no vaig tirar la tovallola", afegeix la futbolista, actualment al Club Deportiu La Cava (Baix Ebre).

"Hola, Alba. Soc l’Alexia Putellas. T’envio aquest àudio per enviar-te moltes forces, molta energia i dir-te que ets una campiona, que tu pots. Una abraçada molt, molt forta". Segons Octàvia Prats, la mare de l'Alba, aquest és el missatge de veu que tant va ajudar la seva filla a superar l'adversitat mèdica. Totes dues han participat en la crida de l'ARA per recollir testimonis entre la seva comunitat sobre l'impacte del Barça a les seves vides. La seva història parla clar de la influència d'Alexia no només com a icona blaugrana de l'últim quart de segle, sinó també com a referent per a totes les dones que han decidit practicar el futbol, un esport molt masculinitzat. A les xarxes socials oficials del diari (Instagram, Facebook i la recent Bluesky) s'han acumulat desenes vivències, anècdotes i casualitats relacionades amb una passió que, a Catalunya i al món sencer, comparteixen milions de persones. Una forma de sentir i viure que aquest divendres 29 de novembre compleix 125 anys.

Sexe (i descendència) després d'un gran partit del Barça

Igual que l'Alba, el Gerard, que segueix l'ARA a Instagram, també col·lecciona una vivència relacionada amb la salut. Recorda que el dia del 1999 que es va disputar la final de la Lliga de Campions al Camp Nou va patir un accident de moto. Aquell vespre de finals de maig no competia el Barça, sinó el Bayern de Múnic contra el Manchester United. "Quan entrava a quiròfan estaven escoltant el partit [a la ràdio] i el meu subconscient va fer que mentre estava sedat cantés l’himne del Barça", descriu aquest usuari. El sentiment culer va servir per canalitzar situacions difícils igualment a l'Àngels Mestre: "Em vaig sentir lliure de l'assetjament. Al camp només se seguia la pilota i no importava si eres grassa [...] Només puc dir gràcies!".

El barcelonisme també és poderós en l'amor i en el reforç de llaços familiars. "Vaig conèixer el meu amic marit al Camp Nou, ens vam conèixer a la gespa de l'estadi i a la nostra boda vam entrar al banquet amb l'himne del Barça sonant", explica Adri Picola. "La meva primera cita va ser en un partit del Barça al Camp Nou un 3 de gener del 2010 i seguim veient els partits junts", subratlla Sandra Tomé. "Tinc un gat que es diu Leo [Messi] i un altre que es diu Ansu [Fati]", relata l'Alícia. "Vaig néixer un 29 de novembre i el meu primer fill va ser concebut la mateixa nit que vam aconseguir la primera Copa d’Europa (maig del 1992)", rememora la Cris. "El Mundial de Clubs del 2010. Sextet i nou mesos exactes després neix la nostra filla", assenyala Jaume Farrés. "El meu primer sou va ser per comprar-me una tele a l’habitació per poder veure els partits del Barça en pau. Perquè amb el meu pare, que és molt negatiu, em posava de mal humor", recorda la Pili. Les històries no s'acaben.

Bakero, Koeman, Pizzi, Iniesta, Sergi Roberto

Perquè cada barcelonisme és únic. Cada patiment és un món. Per exemple, el professor de català de Núria Borràs no el podia reprimir, a classe: "Si el Barça perdia, ens posava un examen més difícil". Aquest sentiment d'angoixa també ha portat molts culers a tapar-se els ulls o aixecar-se de la cadira abans que el partit arribés al minut 90. És el cas de Marçal Ball-llosera i el seu pare: "El dia de la remuntada contra el PSG vam marxar abans i ens vam perdre el cinquè i el sisè gol. Vam acabar mirant el partit en un supermercat 24 hores". I dels nervis a la indignació, com la que recorda Danny Caminal en la boca del seu avi. "Quina vergonya, anem cap a casa!", va exclamar el vespre dels coixinets voladors fruit de l'escàndol arbitral de Guruceta Muro en un clàssic de pèssim record al Camp Nou (1970).

Més enllà de les penes, són els moments èpics els que dibuixen els records menys esborrables. Com ara els triples sobre la botzina, com destaca l'usuari @tirabuixons a Instagram, de Marcelinho Huertas al Madrid (2012) i de Gianluca Basile al Baskonia (2009). Ara bé, la nota dominant entre els comentaris dels barcelonistes que han volgut participar en aquesta iniciativa la posen els cinc gols més agònics de la història recent del Barça: el de José Mari Bakero a Kaiserslautern (1991), el de Ronald Koeman a Wembley (1992), el de Juan Antonio Pizzi en una remuntada espectacular a la Copa contra l'Atlètic de Madrid (1997), el d'Andrés Iniesta a Stamford Bridge (2009) i el de Sergi Roberto per enfonsar el PSG (2017). Taules, ampolles, crits i llàgrimes. Abraçades de gol, com diuen a l'Argentina de Messi. Que bonic és compartir-les. Encara que sigui amb desconeguts.