El sobrecost de l'exemplaritat del Barça

En un món cada vegada més globalitzat i mercantilitzat, les empreses competeixen per identificar i difondre la seva singularitat. Els clubs de futbol pugnen a la gespa per guanyar títols i, com a marques, per obtenir audiències, patrocinadors i consumidors que es traduiran, finalment, en ingressos econòmics. En aquest context, el Barça competeix en l’elit i suma més de 480 milions de fans arreu del món. Però, com s’explica que tanta gent se’n declari seguidora? En gran part és gràcies al passat immediat, amb uns èxits esportius extraordinaris, en uns anys determinants del procés de globalització que ha experimentat el món, però també a uns trets d’identitat que el defineixen i que l’obliguen a assumir exigències molt superiors a la resta de rivals. 

El tret més reconegut pels aficionats del Barça és el seu estil futbolístic, un tipus de joc que prioritza l’estètica i que aposta per la intel·ligència, la tècnica i el sentit tàctic posicional. Un llegat futbolístic històric, revisat i dimensionat durant els anys de Johan Cruyff a la banqueta, que va significar una revolució en el món del futbol i va excel·lir amb Pep Guardiola, tècnic del millor equip de la història del club, una referència i inspiració a Europa i al món. Aquesta singularitat explica per què l’exigència futbolística del Barça va més enllà dels resultats, un sobrecost que cal assumir amb plena normalitat.

Tant la història com els èxits del millor Barça tenen com a denominador comú un altre tret d’identitat: l’aposta pel planter. Identificada amb La Masia i entesa com un model de formació esportiu, també constitueix un mestratge de vida. Una singularitat que implica més exigència, perquè no n’hi ha prou amb guanyar amb un determinat segell estètic, sinó que cal fer-ho amb la participació de jugadors de casa i assumint la humilitat, l’esforç, l'ambició, el treball en equip i el respecte com a valors de referència.

Aquell equip memorable, amb Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta i Messi, l’any 2009 va aconseguir una fita insòlita, el sextet, lluint Unicef a la samarreta, una acció identitària extraordinària, que va associar el Barça a l’esperança de la infància, va consolidar el seu projecte solidari i va fer global la divisa del Més que un club. Dur Unicef a la samarreta, avui rellevat per l’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats, implica un compromís global amb l’exemplaritat.

Ser modèlic i exemplar també són condicions exigides per un altre tret d’identitat del Barça, el seu model de propietat, avui encara en mans dels seus 140.000 socis i sòcies, una diferència respecte a la majoria de rivals. Ara que s’intensifica el debat sobre la sostenibilitat d’aquest model, és important recordar que ser propietat dels associats no només salvaguarda el club d’haver de repartir dividends entre accionistes, sinó que també el manté conciliat amb les seves arrels i les seves conviccions democràtiques. I aquí és precisament on rau la seva condició històrica, més enllà de l’esport: el seu compromís amb la democràcia, la justícia, l’honestedat, l’ètica i la transparència. Compromisos que exigeixen estar sempre a l’altura, per damunt de molts altres interessos, i haver de fer renúncies que mai es plantejarien uns altres rivals.

Cal ser conseqüent amb allò que et defineix, especialment en temps complexos com l'actual. Assumir els sobrecostos de la seva identitat, exemplar i modèlica, és un dels principals reptes de present i futur a què s’enfronta el Barça. No n’hi ha prou amb fer bandera de les nostres diferències, cal actuar sempre en conseqüència, normalitzant aquests sobrecostos. Només amb una altíssima autoexigència serà possible mantenir la vigència dels factors diferencials. És el que implica sentir-se més que un club, una divisa que no hauria de ser entesa com una definició, sinó com un repte i una aspiració permanent.

Toni Ruiz és confundador de Xerpa Studio i va ser cap de premsa i director de comunicació corporativa del Barça entre el 1996 i el 2022.