El Sevilla s’entossudeix a no deixar que sigui una Lliga de dos

BarcelonaEl Sevilla de Jorge Sampaoli s’ha entestat que els partits durin, realment, 90 minuts i que la Lliga arribi a la jornada 38 amb l’emoció d’haver de resoldre qui en serà el campió. És el nou Atlètic de Madrid, per entendre’ns, un aspirant fresc i ambiciós que s’atreveix a discutir l’hegemonia al Barça i al Madrid.

Els andalusos són, de fet, l’equip de la zona alta que té més bagatge en els duels directes: ha sumat 10 dels 15 punts possibles contra els primers sis classificats. Només ha perdut contra el Barça i s’ha deixat punts al Madrigal davant del Vila-real, però va tombar el Madrid i l’Atlètic al Pizjuán i va golejar la Reial Societat a Anoeta. El Madrid i el Barça amb prou feines han pogut sumar la meitat dels punts possibles (8 punts els blancs i 7 els blaugranes) contra rivals de la zona alta, mentre que l’Atlètic ha perdut força en els enfrontaments clau i és qui ha resolt pitjor aquestes jornades.

El Sevilla, especialment després de la remuntada que va trencar la ratxa victoriosa dels de Zinedine Zidane, és el més fiable, el que està traient més profit de la seva proposta ofensiva. En definitiva, el més fort de tots en el cos a cos. De fet, és qui més contra les cordes ha posat als dos grans, obligant-los fins i tot a modificar els seus esquemes per fer front a la seva mobilitat, a la seva vertical, a la seva intensitat. Després de dos xocs que començaven a debilitar-lo, el Madrid va necessitar plantar tres centrals al Pizjuán (més dos carrilers), per contenir el Sevilla.

Una recepta guanyadora

La culpa la tenen, a parts iguals, la personalitat competitiva del seu tècnic (Jorge Sampaoli està aprofitant que la Lliga espanyola és un context ideal per implantar el seu estil de joc), la mirada analítica dels seus ajudants (Juanma Lillo sembla haver trobat, per fi, un projecte per lluir la seva intel·lectualitat futbolística) i una plantilla altre cop confeccionada amb encert (noms com Ben Yedder, Mariano, N’Zonzi, Nasri o Sarabia tornen a deixar bé la secretaria tècnica de Monchi), que, a més, s’ha deixat seduir de seguida per una filosofia de joc atractiva, enèrgica i que, a més, pot donar resultats.

Quan falta una jornada per tancar la primera volta, i a l’espera que el Madrid resolgui el partit contra el València que va ajornar per jugar el Mundial de Clubs, el curs 2016/17 va camí de ser la Lliga més igualada de les últimes temporades. Tant en la zona més alta com en les posicions d’accés a competició europea, és l’any en què hi ha més equips implicats en la batalla.

Més tensió en el dia a dia

Però les sensacions de pluralitat del campionat no es deuen tant als punts que sumen uns i altres a la classificació a hores d’ara, en què la situació és similar a la de l’any passat -quan hi havia 6 punts de diferència entre Vila-real, quart, i Barça, líder-, com en les possibilitats que hi ha que els de dalt puguin deixar-se punts en més partits.

Tothom pot derrotar tothom. No és una afirmació nascuda només de l’adrenalínica remuntada del Sevilla contra el Madrid al Pizjuán, sinó que ve també dels punts que el Barça s’ha deixat amb la Reial, l’Atlètic o el Vila-real. I, si s’amplia la mirada al següent bloc d’equips, la sensació de vulnerabilitat dels grans augmenta: l’Athletic, el Celta i l’Eibar, cridats a seguir sent jutges de la Lliga si mantenen les seves dinàmiques actuals, han robat algun punt als sis de dalt en aquesta primera volta. L’Eibar, pròxim rival del Barça diumenge, va sumar un punt al Bernabéu; l’Athletic va fer caure el Sevilla a San Mamés i el Celta va fer punxar l’equip blaugrana a Balaídos. Tots poden ser rivals.

La gran pregunta ara és siel Sevilla podrà mantenir el ritme fins al maig. Hi ha una dada que pot fer pensar que està anant tan al límit que tard o d’hora es despenjarà: ha marcat el 32% dels seus gols en els últims deu minuts de partit i, en la majoria d’ocasions, perquè anava per sota en el marcador. És, dels equips de dalt, el que gestiona més bé emocionalment un gol encaixat: ha aixecat quatre dels sis partits en què va començar perdent. El Madrid només n’ha pogut aixecar un de quatre (ha empatat els altres tres), mentre que el Barça només n’ha capgirat un i n’ha perdut dos en els cinc casos així amb què s’ha trobat.

Hi ha dos precedents recents en què un convidat va arribar a la 18a jornada amb una puntuació similar a la del Barça i el Madrid, com ara el Sevilla. En tots dos casos va ser l’Atlètic de Madrid. L’any passat va fregar el títol fins a la penúltima jornada, però el 2014 va sorprendre i va guanyar. Que es plantegi l’opció, de moment, és l’èxit del Sevilla.

MADRID, sobri

Zidane està donant continuïtat al final de curs passat i, sense obligar-se a ser brillant, s’exigeix rendir en tots els partits i especialment quan juga lluny del Bernabéu

SEVILLA, premiat

El Sevilla de Sampaoli, valent i ofensiu sempre, es tuteja amb qui sigui i capgira qualsevol marcador. Només ha perdut amb el Barça i s’ha deixat punts al Madrigal

BARÇA, prudent

El Barça és l’únic dels de dalt que no ha perdut en els duels directes, però només ha pogut guanyar un dels cinc partits. Luis Enrique ha preferit no perdre que guanyar