Un Barça sense por de res incendia la Lliga

BarcelonaQue tremoli l’enemic. El Barça viu instal·lat en l’optimisme i segueix retallant punts als dos equips de Madrid. A Sevilla calia guanyar, i s'hi va guanyar, en un partit incòmode, dur. No sol ser fàcil guanyar al camp del Sevilla, i, de fet, els triomfs encara tenen un gust més dolç quan ha tocat esforçar-se i picar pedra. Si fa poc més d’una setmana semblava utòpic que el Barça aspirés a la Lliga, ara és una realitat. La Lliga depèn dels homes de Flick, ara tot just dos punts per darrere del Madrid. El Barça és un equip encaparrat en lluitar per cada pilota, cada partit i cada títol. Ho fa els dies que s’ho passa bé i també els dies que cal picar pedra, com en el duel de Sevilla, en què va acabar amb un home menys per una vermella a Fermín.

Després de veure com els seus rivals de Madrid es treien de polleguera entre ells empatant, el Barça va sortir amb fam al terreny de joc. Volia seguir els passos del partit de Copa a Mestalla, enllestint la feina ben ràpid, però no tots els rivals es deixen espantar tan fàcilment. El domini blaugrana va ser total de sortida, però el Sevilla no es deixava dominar fàcilment. Garcia Pimienta, que durant anys va somiar amb fer el salt de La Masia a la banqueta del Camp Nou, entenia que calia renunciar a la possessió, apostant la seva sort a les contres. La pilota sempre era d’un Barça en què De Jong va deixar Casadó a la banqueta per jugar a prop de Pedri i Gavi. Era un equip agressiu que movia la pilota amb velocitat, d’una banda a l’altra, marejant els defenses locals, com en la jugada en què Nyland li va negar el gol a Lamine Yamal amb una gran aturada al cap de set minuts. Però d’aquest córner el Barça en va treure pilota. Els equips han de cuidar l’estratègia, i aquest Barça ho fa, amb un moviment en què Raphinha i Iñigo Martínez van fer la feina bruta perquè Lewandowski demostrés que tot i el pas dels anys segueix movent-se com ningú dins de l’àrea rival.

Podia semblar que el més difícil, fer el primer gol, ja s’havia fet. Però quan jugues amb una defensa així d’avançada sempre jugues al límit. Sempre jugues amb foc, com un artista de circ d’aquells que travessen el cel damunt d’una corda. Només 25 segons després de marcar el 0-1, el Barça va rebre l’empat quan el Sevilla va trencar el fora de joc blaugrana per mil·límetres just després de treure de centre. La nova parella de centrals, formada per Iñigo Martínez i Araujo, va reaccionar una mica tard i Vargas va empatar. Tocava tornar a començar, amb Araujo, de nou, apareixent en la foto del dubtós fora de joc, reclamant que ell el trencava. L’uruguaià, poc afortunat, no va tenir el dia i es va lesionar poc després al topar amb Saúl. Flick no va tenir més remei que fer entrar Cubarsí a un partit que s’havia enfangat, amb el Barça incòmode contra un Sevilla molt físic. Els andalusos sempre tenien dos homes sobre Lamine Yamal i Raphinha, desconnectant del joc els millors davanters visitants. Mai és fàcil guanyar al Sánchez Pizjuán, com anava descobrint el tècnic alemany. El partit estava ben viu, amb Lamine Yamal que feia una assistència d’esperó ben bonica a Kounde i Lukebakio que intentava una xilena preciosa davant Szczesny. Amb moltes topades, gent per terra i pilotes perdudes. El Sevilla volia córrer i el Barça fer córrer la pilota. El resultat era un empat al descans que no agradava gens ni mica a un equip blaugrana amb ànima de líder.

Al descans, Flick va donar descans a un Gavi massa revolucionat i va fer entrar Fermín, un dels que no acostumen a fallar. I en tot just 50 segons l’andalús va fer el segon gol blaugrana rematant de cap una preciosa centrada de Pedri, qui deixaria detalls de la seva màgia durant tota la segona part. El Barça tornava a manar, tot i que per un moment va semblar que tornaria a ensopegar amb la mateixa pedra, ja que Vargas va marcar l’empat quan el Sevilla va treure del mig del camp. En aquest cas, però, en clar fora de joc. No, el Barça no va repetir els errors del primer temps i va enllestir la feina amb un golàs de Raphinha poc després. Semblava que no era el dia del brasiler, però quan el Sevilla protestava un penal inexistent es va inventar un xut com aquells que feia fa anys Rivaldo: sec i dur.

El partit semblava decidit, però Del Cerro Grande, a la sala VAR, va demanar revisar una dura falta de Fermín, que va acabar expulsat amb mitja hora encara per jugar. Una falta dura, però sense clavar els tacs, d'un jugador que veia la cara i la creu en pocs minuts. Del gol a la vermella. Tocava serrar les dents i resistir, doncs. I el Barça ho va fer, amb el retorn de Dani Olmo, Pedri demostrant el seu talent i Eric aportant ofici al mig del camp, sense deixar passar la gran oportunitat per acostar-se encara més als seus rivals. Tot i tenir un home menys, el Barça es va permetre el luxe de fer el quart amb un cop de cap d'Eric Garcia. La Lliga no és una utopia. Ben el contrari.