Senyors, ja n’hi ha prou

Fa uns dies, a la sala de premsa del Camp Nou, un company es va acostar  a mi per dir-me que soc “massa feminista”. Ras i curt, com si tingués un baròmetre per quantificar quin és el punt reivindicatiu tolerable. Es veu que si et passes, es dispara una alarma i et desterren. A l’individu en qüestió no li havia semblat bé que aplaudís a Twitter la sòcia compromissària que a l’assemblea va reclamar una reforma dels estatuts del Barça per potenciar un equilibri paritari a la junta directiva, on ara només hi ha una dona. Encara estem així: explicant a tios amb camises de quadres i que, en principi, no surten de la caverna, per què són necessàries les quotes per consolidar referents i avançar socialment. L’argument més recurrent és que només han de tenir accés als llocs de responsabilitat els més ben preparats, com si ells ho estiguessin per defecte i nosaltres, sempre sota sospita, haguéssim d’acreditar-ho per la Universitat de Harvard cada cinc minuts.

Aquesta lògica també s’aplica a l’hora d’adjudicar-nos credibilitat quan opinem als mitjans. De mica en mica, per no posar-se tan vermells cada 8-M, els senyors que concentren el poder han vist que han de tenir dones als seus espais. Ni que sigui una, tu. En general, no és que hi creguin, molts ho fan per no ser assenyalats com a masclistes, és a dir, per protegir el seu ego alfa. Aquesta quota, que apliquen sense convenciment, no resol en cap moment el problema que tenim amb l’autoritat que no ens atorguen. Som una espècie a part i ens intercanvien les unes per les altres com si fóssim cromos només comparables entre nosaltres, ocupant aquell petit requadre reservat amb el cartell de “LA DONA”. No sortim dels marges dibuixats, perquè la resta del latifundi és d’ells, dels que es llegeixen, s’admiren i es piquen a l’esquena mentre nosaltres aixequem la mà per ser escoltades de debò. 

En aquest camp de naps que continua sent estructuralment el periodisme esportiu, hi trobem figures com la de Juan Carlos Rivero, de TVE, que aquesta setmana ha justificat l’escassa presència femenina a Estudio Estadio amb la manca de dones disponibles respecte al mercat masculí, una qüestió que creu que ells no poden resoldre. És qüestió de temps, diu. Ah, d’acord. Esperar-nos, no tenir pressa, no exagerar, no reivindicar massa, no indignar-nos, no donar la tabarra, estar callades. Mentrestant, el privilegi que tenen ells és tan gran que poden ser mediocres cada dia, amb camins infinits per recórrer. La conquesta s’està fent eterna.