Té sentit comprar João Félix amb Johan Cruyff?

BarcelonaJoão Félix encara és un futbolista més de jugades que no pas de joc. El seu estil és carn de canó per al highlight. Fa coses molt boniques i espectaculars. El seu repte al Barça, on volia jugar, és que aquestes coses acabin sent profitoses per al seu equip i no només per il·lustrar reculls audiovisuals que sovint fragmenten el joc i disfressen la veritable cara d’un futbolista. 

És indubtable que Félix té bones condicions tècniques. Controla bé la pilota, sap com conduir-la i es relaciona bé amb els companys perquè és sensible a l’hora de combinar i buscar parets. En general té un bon tacte amb la pilota. A més, és un futbolista amb certa capacitat per buscar l’última passada i una notable contundència per acabar les jugades amb bons xuts. Aleshores, per què encara no ha explotat com apuntava, quatre anys després que l’Atlètic de Madrid pagués 127 milions d’euros al Benfica per ell? 

Segurament la resposta té diverses cares, i es podria començar pel context futbolístic que el portuguès ha tingut aquests anys a Madrid o durant els mesos que va estar cedit al Chelsea la segona meitat del curs passat. D’entrada, sembla evident que ni l'Atlètic ni el conjunt londinenc tenien idees futbolístiques que encaixessin amb les virtuts de Félix. Però més enllà d’això, pot créixer en diferents aspectes que augmentarien el seu impacte com a futbolista. Es tracta de qüestions relacionades amb l’esforç sense pilota o l’agressivitat en els duels, però la clau de tot plegat mira cap a una altra banda: que la seva amenaça tàctica vagi en consonància amb el seu nivell tècnic.

Llums i ombres associades a João Félix

Tàctica no és el 4-3-3, el 4-4-2 o el 4-2-3-1. Això són sistemes. Tàctica són el futbolista i les seves decisions sobre el camp. Per exemple: si un jugador s’ubica bé entre migcampistes i defenses rivals, controla una passada i gira amb gràcia, però aleshores, en lloc d’atacar l’última línia, torna enrere fent més tocs dels necessaris i permet a l’equip rival ordenar de nou la seva estructura defensiva, direm que tàcticament ha interpretat malament la situació.

En canvi, si un jugador s’ubica bé, controla i gira i, tot seguit, amenaça i estressa l’última línia defensiva sense que els rivals que ja ha eliminat la primera acció –els que queden per darrere la pilota– puguin tornar a participar, direm que tàcticament és un jugador punyent, amb ullal o bona interpretació de la situació. João Félix encara és massa sovint el primer d’aquests jugadors. Si acaba sent el segon podria convertir-se en un futbolista de classe mundial.

Joan Laporta diu que veu en João Félix coses de Johan Cruyff. És possible que sigui per la seva figura lleugera, atlètica i estilitzada. Més enllà d’això, és evident que Cruyff era un jugador universal, en tots els sentits de la paraula, i un superdotat en l'àmbit tàctic. Hi ha seqüències a la final del Mundial del 74, contra Alemanya, en les quals Cruyff arrenca com a home lliure i va fent que tot tingui sentit mentre progressa sobre el camp i trepitja diferents zones. La primera jugada del partit, que acaba en el penal del 0 a 1, n’és un exemple.

No cal que João Félix aspiri a ser aquest jugador, perquè això no serà possible, però sí que podria encaixar al Barça, jugant de fals extrem a l’esquerra o d’interior més alt en el quadrat de migcampistes, si acaba convertint-se en un jugador molt més agut en l'àmbit tàctic.