Sempre negatius, mai positius

Estic segura que la majoria de culers llegiran el titular amb una veu a la ment: la de Louis van Gaal renyant en roda de premsa el periodista Rafa Carbonell. El caràcter de Xavi Hernández és absolutament diferent del de l'holandès, també el to, però les seves reiterades crides a l'optimisme s'han convertit ja en un símptoma que posa de manifest un problema i comença a recordar també aquell guinyol de Van Gaal amb una paret de maons al cap. Xavi s'entesta en mirar el costat brillant de la vida i els altres taral·lejarem la cançó dels Monty Python perquè, posats a tenir sentit de l'humor, el que millor retrata la situació és l'absurd. No hi ha ni una sola raó, motiu, ni argument racional que justifiquin l'entusiasme amb què el tècnic mira el futur, i la seva dissociació de la realitat comença a resultar preocupant.

Joan Laporta no ha dit ni piu des de la humiliant derrota contra el Reial Madrid a Riad, però segons va revelar Xavi després de la visita al vestidor per arengar la tropa, el president encara és més optimista que ell. "Estem revitalitzant el club", va arribar a afirmar l'entrenador abans de viatjar a Salamanca. Però el que es va celebrar a l'avió de tornada no va ser la classificació per a quarts de la Copa del Rei, sinó el gol de Griezmann a la pròrroga del Metropolitano. Dos dies després, més del mateix: que a l'entorn li falta la positivitat que a Laporta i Xavi els sobra i que a sobre els fem sentir petits, que no valen, que no serveixen.

Els discursos institucionals il·lusionants de president i entrenador continuen xocant amb l'obstacle insalvable de la realitat. No escarmenten, no aprenen, no evolucionen. S'han parapetat en el seu somni, en un univers paral·lel, en una galàxia molt llunyana en què fins i tot es propaga que juguen millor que la temporada passada. No es tracta de carregar contra ells, sinó de constatar, per tots els senyals que emeten i la retòrica que utilitzen, que s'han perdut. No és que el món mundial conspiri per enfonsar-los, és que no hi ha per on agafar-los. No és que els altres siguem gaire negatius, és que assistim desconcertats, perplexos, al seu optimisme. I ni de bon tros som l'enemic, només els espectadors als quals els fa vergonya que els vingui el riure sorneguer mentre ells continuen xiulant la tornada d'El costat brillant de la vida.