Ronald Araujo: l'enuig en crosses que anunciava un lideratge d'una altra pasta per al Barça
L'uruguaià, que admet que vol ser el capità del club en el futur, mana a la defensa i marca el camí als més joves
Barcelona"Quan era un nen de 13 anys jugava contra veterans. Saps què vol dir això, a l'Uruguai? Al nostre país, en una època sense VAR ni res semblant, tothom pega. I ell era un nen jugant contra adults. I hi plantava cara", explica Sergio Cabrera, un dels primers entrenadors de Ronald Araujo. L'Uruguai, el país més petit que ha guanyat el Mundial, viu per al futbol. En ser un estat petitó, tothom es coneix, tothom sembla una gran família. Cabrera, de fet, coneix bé Barcelona, ja que el seu fill és el Lele Cabrera, el jugador de l'Espanyol. Quan visita la ciutat, intenta parlar amb Araujo, a qui va entrenar al Rentistas, quan el defensa blaugrana era un marrec. "Ha nascut per ser un líder. Sempre ha estat així. Quan va arribar al Rentistas ja destacava per la seva actitud, pel seu caràcter guanyador. Escoltava atent, volia aprendre, volia millorar. Llavors jugava en atac, però amb nosaltres el vam anar posant de defensa. Va funcionar", manifesta.
Araujo va tornar a demostrar el seu lideratge a Sant Sebastià. Defensant ferm quan tocava patir a la primera part i marcant el gol del triomf al final. Després, va fer autocrítica, conscient que l'equip necessita millorar. L'uruguaià va córrer a celebrar el gol amb l'afició blaugrana desplaçada, demostrant de nou el seu lideratge. Al Barça van trigar molt poc a adonar-se que el 2018 havia arribat un líder, just quan de mica en mica se n'acomiadava un altre, Piqué.
L'any de la pandèmia, per exemple, Araujo va demanar poder ajudar al Barça B, on havia començat el curs, quan aquest va jugar el play-off d'ascens a Segona a Marbella. Altres jugadors del filial que ja estaven en dinàmica del primer equip, com Riqui Puig, van dir que no. Ell volia ajudar i va acabar plorant quan en la final, el filial blaugrana va perdre amb el Sabadell per 2 a 1. En la jugada del gol de l'ascens arlequinat, obra de Nèstor Querol, va lesionar-se quan intentava salvar la pilota a la línia. "En el vol de tornada era el més afectat. Anava amb crosses i es va asseure en uns seients més amples, sol, enfadat. Quan ell tenia el futur assegurat al primer equip", recordava fa uns mesos Francesc Xavier Garcia Pimienta, el tècnic d'aquell equip, ara al Las Palmas. Pimi només té bones paraules per parlar-ne. En aquell vol de tornada, que el filial blaugrana va compartir amb jugadors del seu botxí, el Sabadell, més d'un jugador del Barça reia jugant a jocs online, escoltant música. Altres, com Araujo, estaven emprenyats. "És un guanyador nat, no vol perdre mai. Els uruguaians sempre hem estat una mica així, però el seu cas és sorprenent", admet Cabrera. Dins d'aquell avió, l'únic que tenia assegurat jugar la Champions en el futur era ell, i era el més dolgut per no haver pujat.
Nascut a la frontera entre l'Uruguai i el Brasil
Nascut a Rivera, una població de 80.000 habitants a la frontera entre l'Uruguai i el Brasil, Araujo va néixer amb una pilota sota el braç. Un pot separa l'Uruguai del Brasil, però la gent de Rivera sol fer vida a banda i banda de la frontera. De fet, la família de la mare és d'ascendència brasilera i ell parla bé portuguès. Tal és la connexió, que a Rivera va néixer Aldyr García Schlee, l'escriptor i dissenyador uruguaià que va anar a fer vida a Brasil els anys 50, on va guanyar el concurs per dissenyar la samarreta groga de la selecció brasilera. Sí, un uruguaià va ser qui va decidir que Brasil vestiria de groc, ja que abans anava de blanc.
Araujo té estima pel Brasil i es porta bé amb els jugadors brasilers, però tenia clar que volia vestir de blau cel, amb l'Uruguai. Així doncs, va començar a jugar a l'Huracán de Rivera, el club local, on va debutar amb el primer equip quan tenia tot just 13 anys. El 2015, amb 16 anys, va ser quan el va descobrir el Rentistas, amb què va jugar a Segona Divisió amb 17 anys, fins que va saltar al Boston River, de primera, el 2017. El Barça el descobriria a un Mundial sub-20, quan ell ja era capità de la selecció celeste. Ramon Planes va defensar el seu fitxatge, i provocaria alguns dubtes, ja que pocs el coneixien, llavors. No deixava de ser un defensa del Boston River, un club menor de l'Uruguai. Semblava una aposta arriscada. Va ser un encert.
Dins del vestidor, la veu d'Araujo ja es deixa sentir. La seva fortalesa mental és sorprenent. És una persona molt religiosa, que resa abans dels partits. Quan acaba de fer-ho, crida demanant actitud als seus companys. Malgrat ser encara jove, 24 anys, dins del club consideren que ell és un exemple ideal per als més joves, perquè facin com ell. La seva forma de fer ja és aquella d'un capità. Araujo, de fet, no amaga que vol acabar sent el primer capità del Barça. "Jo em considero un líder, em sento un jugador important i amb caràcter, més enllà de portar la cinta de capità o no, soc un líder nat i així continuarà”, deia aquest estiu durant la gira pels Estats Units. Araujo té les idees clares i vol guanyar-ho tot, al Barça. De fet, ha rebutjat ofertes de clubs britànics, els darrers anys. No vol ni sentir parlar de marxar. Vol quedar-se molts anys per ajudar quan faci falta, i celebrar quan arribin els bons dies.
Araujo va fer a Anoeta el primer gol en 10 mesos
Malgrat que havia començat jugant de davanter a la seva ciutat natal, ara feia molt que no marcava un gol. De fet, el seu darrer gol havia estat feia 10 mesos, en un sofert triomf per 3-4 a Alacant contra l'Intercity a la Copa del Rei. Si la temporada 2021-22 va fer quatre gols, les darreres temporades entre lesions i estar més centrat a defensar han fet que no tingui tant gol com abans. "És un jugador que té actitud, molt seriós i que ens dona molt en atac, en jugades concretes. A més, Xavi va descobrir que podia fer de lateral i esdevenir l'antídot a un dels millors extrems del món, Vinícius", deia Marcelo Bielsa, nou seleccionador uruguaià, sobre el jugador, qui ara juga de central, ara de lateral. Li agrada més posicionar-se al mig, però no ha deixat d'oferir-se per jugar on sigui, si així ajuda l'equip. El que faci falta per guanyar, vaja. Sigui actuar a la banda o pujar per fer de davanter, com a Sant Sebastià. Res li fa por. Quan els jugadors de la Masia, amb 13 anys, juguen contra nens de la seva edat, ell ja plantava cara a pares de família i veterans experiments. Està fet d'una pasta diferent.