La revolució impossible de Joan Laporta

BarcelonaQuan va arribar a la presidència del Barça el 2003, Joan Laporta va liderar una revolució integral del club. Va professionalitzar diverses àrees i, en l'esportiva, que arrossegava cinc anys de sequera de títols en el primer equip, hi va posar l'olfacte de Txiki Beguiristain i l'agenda de Sandro Rosell. Corrien aires renovadors i constructius al Camp Nou. Assessorats per Johan Cruyff, el secretari tècnic i el vicepresident esportiu van executar, amb l'ajuda del bisturí econòmic de Ferran Soriano, una revolució en dues campanyes per obrir una nova etapa. Només arribar a la llotja, el mandatari va canviar Antic per Rijkaard a la banqueta, va donar la baixa a Riquelme, Geovanni, Rochemback, De Boer, Mendieta o Bonano i va reclutar Ronaldinho, Márquez o Van Bronckhorst. L'estiu del 2004 va prescindir de Reiziger, Cocu, Kluivert o Saviola, va assistir a les retirades de Luis Enrique i Overmars i va reforçar la plantilla amb Eto'o, Deco o Edmilson. En dos anys, el Barça va canviar de referents a la gespa, es va desfer de l'herència esportiva i va tornar a guanyar títols.

Molts dels votants de Laporta a les eleccions del 7 de març del 2021 van tenir present aquesta revolució per retornar-li les claus del Barça. "Tenim l'experiència i la determinació per tornar-ho a fer i recuperar l'alegria del barcelonisme", repetia l'advocat barceloní amb freqüència. El record del seu primer mandat, marcat per la glòria esportiva, va ser molt poderós primer per convèncer els culers a les urnes i, després, per afrontar la reconstrucció del club. "Perdre tindrà conseqüències", proclamava Laporta fa un any mal comptat, donant a entendre que, per revertir el derrotisme, el seu segon mandat tindria les mateixes dosis d'atreviment inicial que el primer. A la pràctica, però, no només va haver d'aguantar Koeman a la banqueta per diverses raons, sinó que va haver de suportar l'únic fet revolucionari que no volia: la sortida a contracor de Lionel Messi. Tan complicat era el context econòmic, amb un deute disparat a causa d'una mala gestió salarial i de la pandèmia, que l'argentí va haver de fer les maletes i el club no va poder comprar cap estrella per substituir-lo.

Messi va marxar a París, però tots els altres grans referents de la generació guanyadora dels últims anys van quedar-se a la plantilla. L'expresident, Josep Maria Bartomeu, els havia renovat a preu d'or anys enrere, i només quan la Pulga va sortir van accedir a abaixar-se el sou per facilitar la inscripció dels nous fitxatges (Memphis, Eric Garcia i companyia). Laporta, la seva junta i el barcelonisme van comprovar el gran impacte del paper signat, dels compromisos blindats com a mesura per evitar que vingués un club amb petrodòlars disposat a repetir una fuga com la de Neymar. Aquesta és l'herència que impedeix al nou govern blaugrana portar a terme la revolució esportiva que desitjaria. La columna vertebral de l'equip no només sobreviu a les alineacions del nou entrenador, Xavi Hernández, sinó que hipoteca els plans de futur amb una plantilla que necessita cares noves per poder tornar a lluitar pels títols més importants. Encara que hagi reestructurat el deute i tingui liquiditat per pagar traspassos, el Barça topa cada dia amb la normativa de control econòmic de la Lliga, que li recorda les limitacions pel que fa al fair play causades, en gran mesura, pels contractes vigents de Piqué, Busquets, Jordi Alba o Ter Stegen, cinc titulars del Barça actual que també ho van ser a la final de Champions de Berlín el 2015.

Equilibris amb el 'fair play'

El club no només ha de mantenir les obligacions de pagament amb les vaques sagrades els pròxims anys, sinó que part dels equilibris salarials que ha de fer per poder plantejar-se nous fitxatges estan relacionats amb elles. Com que els límits es calculen a partir de la previsió de despeses, els contractes finalitzen entre el 2023 i el 2026 i no hi ha clubs disposats a igualar-los el salari, l'àrea esportiva estudia noves fórmules per generar estalvis amb els seus compromisos vigents. Un dels casos més evidents és Busquets, amb el qual es va pactar un diferiment superior al 70% de les quantitats corresponents al curs 21/22. El de Badia ha de recuperar aquest gest durant l'exercici 22/23 i sumar tot el que té pactat en el seu últim any de contracte, amb la qual cosa la factura es dispara. Per tant, des dels despatxos no es descarta una renovació amb sentit 100% financer per espaiar els emoluments pendents i facilitar noves inscripcions. Seria repetir una mica el que es va fer amb Umtiti al mercat d'hivern per inscriure Ferran Torres. L'alternativa a aquests moviments interns és firmar vendes o registrar ingressos extraordinaris, com ara el pacte amb el fons britànic CVC. Tot plegat, per endegar un relleu que no serà tan ràpid com fa quasi 20 anys. La paciència mana.