El retorn somiat de Dani Olmo fa volar el Barça de Flick (1-2)
Un gol del vallesà permet completar la remuntada a Vallecas d'un equip que ja suma 9 punts en tres jornades
BarcelonaQuin guió, el del retorn de Dani Olmo a casa. Una dècada després de fer les maletes per marxar de La Masia, ahir el vallesà va vestir-se de blaugrana i va donar els tres punts a un equip de Flick que viu el seu particular somni d’una nit d’estiu. Un gol que dona la raó a la direcció esportiva per voler-lo fitxar. I que justifica els patiments finals per poder-lo fer debutar. Amb ell a la gespa el Barça va poder canviar el guió del partit de Vallecas, un escenari que sempre li resulta incòmode (1-2). L’optimisme s’ha instal·lat a dins del vestidor blaugrana i Flick, tranquil, va trencar la maledicció del camp del Rayo, on Xavi i Koeman s’havien picat els dits.
Mai és fàcil jugar a Vallecas. En un futbol modern en què tots els estadis s’assemblen massa, aquest camp és com un viatge al passat. A Flick ja li havien dit que el Barça portava tres partits de Lliga consecutius punxant a Vallecas. I malgrat aquest avís, en els primers 10 minuts el Rayo ja havia xutat tres cops a la porteria de Ter Stegen. Com fa uns anys amb Iraola, l’equip d’Iñigo Pérez és agressiu i valent. I de sortida va guanyar tots els duels directes. El tercer dels xuts va acabar a dins de la porteria gràcies a Jorge De Frutos, que va guanyar-li la partida al lateral Gerard Martín, que s’estrenava com a titular i permetia donar descans a Balde. La centrada de De Frutos la va rematar Unai López, massa sol. Flick havia sorprès precisament per variar poc l’alineació, amb aquest únic canvi respecte a l’equip que havia guanyat els primers partits. Dani Olmo, doncs, havia d’esperar a la banqueta per debutar quan per fi ja tenia la fitxa tramitada després d’un serial mig tràgic mig còmic.
El vallesà es mossegava les ungles a la banqueta en veure els seus companys incòmodes, poc solidaris en ajudes defensives. Un cop va fer el gol, però, el Rayo es va deixar sotmetre. Va endarrerir la defensa i va esperar, intentant recuperar la pilota per fer mal a la contra, ja que el Barça arriscava molt, amb tots els jugadors de camp molt avançats. Lamine sempre era defensat per dos jugadors, un d’ells l’agressiu Pacha Espino, un jugador que com li passa al camp de Vallecas sembla sortit de la dècada dels anys 70.
Amb Lamine ben defensat, qui encenia el llum era Raphinha amb les seves curses interiors, que creaven complicitats amb Pedri. El brasiler ha començat la temporada encertat i Flick confia en ell, però no n’hi havia prou. Les seves curses elèctriques i les seves passades al primer toc permetien al Barça anar avançant, cada cop més amunt, cada cop més a prop de l’àrea rival, però el Rayo no patia gaire. Ferran no feia res de res i Lewandowski, frustrat en no tocar la pilota, sortia de l’àrea en ocasions visiblement nerviós. El Barça no estava fi. Com gairebé passa cada any, tornava a caure al parany del Rayo.
Flick era el primer que ho sabia, tot plegat. Així que al descans ja va fer entrar Dani Olmo, que 10 anys després de deixar La Masia per marxar a Zagreb el 2014 debutava vestit de blaugrana. El sacrificat va ser Ferran, que havia fet poca cosa. El terrassenc va prendre el comandament de l’equip, jugant pel mig, a prop de Pedri. I l’equip va millorar ràpidament, guanyant equilibri i animant Gerard Martín a ser més ofensiu per la seva banda. Lewandowski per fi va poder ser protagonista a dins de l’àrea, però no va arribar per centímetres a una centrada d’un Raphinha omnipresent. Poc després, Dani Olmo deixava tremolant el travesser amb un xut que semblava destinat a la glòria de ser un gol però que va acabar fora. L’empat semblava que s’estava cuinant, i arribaria als 60 minuts gràcies a la complicitat entre Raphinha i Pedri. És una fórmula matemàtica que no sol fallar: si uneixes dos jugadors amb talent en una mateixa jugada passen coses.
El Barça va elevar el seu joc amb Olmo en lloc de Ferran. El jugador de Terrassa semblava voler justificar els diners gastats i els mil trucs per aconseguir inscriure’l a la Lliga. Flick sabia que era el moment de castigar un Rayo fos i va fer entrar Balde. I el segon gol català no va trigar a arribar gràcies a l’olfacte golejador de Lewandowski, que va passar de l’eufòria al pam de nas quan el VAR va detectar una trepitjada lleu de Koundé a un rival just a l’inici de l’acció. Era falta, però en possibles penals a Olmo i Koundé, el VAR estava apagat. Espantat, el Rayo va anar aturant el ritme com podia, amb alguna falta, com la que rebria Pedri al final del matx. També va acabar lesionat Marc Bernal, lesió greu, en aquest cas. La part negativa d'un bon partit.
Un bon partit amb final dolç i gol del triomf en els darrers minuts. I el gol l’havia de fer Dani Olmo, després d’una gran jugada de Lamine. Si aquests dos nois s’entenen, el Barça qui sap on pot arribar. Ja ho té el futbol, això. Ens regala històries que semblen ideades per un guionista, quan en realitat és tot mèrit dels futbolistes que han treballat molt per viure moments així. Dani Olmo ha arribat al primer equip del Barça fent un viatge molt llarg per Croàcia i Alemanya. Però ha valgut la pena, segons sembla.
Rayo Vallecano 1-2 FC Barcelona
- Rayo Vallecano: Cárdenas, Espino, Adbul Mumin, Lejeune, Balliu, Unai López (Ciss, 55'), Valentin (Chavarria, 67'), De Frutos (Gumbau, 63'), Isi, Álvaro García (Embarba, 55') i Camello (Nteka, 63').
- FC Barcelona: Ter Stegen, Koundé, Iñigo Martínez, Pau Cubarsí, Gerard Martin (Balde, 63'), Marc Bernal, Pedri (Fermin, 90'), Lamine Yamal (Pau Víctor, 93'), Raphinha, Ferran Torres (Dani Olmo, 46') i Lewandowski.
- Gols: 1-0 Unai López (9'), 1-1 Pedri (60') 1-2 Dani Olmo (82')
- Arbitre: César Soto Grau (Castella i Lleó)
- Targetes grogues: Isi Palazón (47'), Mumin (72') i Ciss (89').
- Targetes vermelles: cap
- Estadi: Vallecas.