El retorn a casa de Xavi, fill d'uns pares "més culers que el pal de la bandera"

BarcelonaAcompanyat de la seva família, Xavi va agafar el vol de Qatar Airways de Doha a Barcelona amb la mateixa mirada que tenia quan pujava als Ferrocarrils de la Generalitat a l’estació de Terrassa Centre per anar a entrenar-se. Durant un grapat d’anys, mentre altres joves amb un munt de futur dormien a La Masia, Xavi anava amunt i avall per poder dormir a casa, amb els seus. Amb aquella família on són "més culers que el pal de la bandera", com explica ell mateix. A Doha Xavi va estar acompanyat dels seus. Al Barça passarà el mateix.

A casa dels Hernández sempre hi havia una pilota. Les primeres passades les va fer al passadís del pis del carrer Galileu de la ciutat vallesana. O entre els bancs de la plaça del Progrés, sota l’atenta mirada del Joaquim, el seu pare. Terrassenc amb sang andalusa, Joaquim Hernández va ser un molt bon jugador de futbol. Gràcies a la pilota va fer un munt d’amics amb qui s’ha mantingut sempre en contacte, també abans del naixement de tecnologies com el WhatsApp, que li permet estar en molts grups amb els jugadors amb qui va compartir vestidor al Reus, el Girona i l’Europa. Format al Terrassa, va fitxar quan tenia 18 anys pel Sabadell, just quan l’equip arlequinat era a Primera, a finals dels anys 60. La competència era molt forta i no va aconseguir fer-se un lloc a l’equip, i va tornar cedit al Terrassa. Després passaria pel Barça Atlètic, el Melilla durant el servei militar, el Girona, l’Europa, el Calella, el Manresa, el Reus, l’Igualada i l’Hospitalet. No hi havia camp de futbol on no hagués jugat, a Catalunya, i va viure dies de glòria al Calella quan aquest club gairebé puja a Segona i quan va decidir un derbi Reus-Nàstic amb dos gols.

La mare, el pal de paller

El Joaquim ha creuat mig món seguint els èxits del seu fill, però també és normal veure’l en camps modestos per veure-hi amics. Segueix l’actualitat del Terrassa, esclar, però també del Sabadell, ja que hi entrena Antonio Hidalgo, bon amic de Xavi de l’època de La Masia. Bàsicament, segueix tot el futbol que pot, mentre la fa petar en algun dinar amb exjugadors de La Masia. Del Barça, el club de la seva vida. Tot i que hi va jugar poc, sempre ha sigut molt actiu a l’associació d’exjugadors. Ara, a casa dels Hernández afirmen que la més culer de tots és la Maria Mercè Creus, la mare. El seu pare tenia un bar on anaven els jugadors del SAMI Sant José, un club de barri. Un bar on sempre hi havia ambient i on el Joaquim anava a veure els primers partits per televisió. Aquí va conèixer la Maria Mercè, que va créixer envoltada sempre de gent del món del futbol. Parlant del Barça, esclar. És famosa l’anècdota del dia que el Milan li va oferir un contracte milionari al jove Xavi, quan encara era al filial i havia brillat al Mundial sub-20 de Nigèria del 1999. "Si deixa el Barça em divorcio", li va dir al Joaquim quan va descobrir que el pare veia amb bons ulls que marxés a terres italianes en una època en què semblava que Guardiola podia fer de tap al seu fill. La Marcia Mercè també va decidir que el 1992 el seu fill no anés a Wembley, perquè era massa jove. "Va plorar molt", expliquen els Hernández, que van veure el gol de Koeman a casa. Ho van celebrar tota la nit, tant el Xavi com els dos germans grans, que també jugaven a futbol.

Un d’ells, l’Òscar, va arribar a fer-ho prou bé a Segona B en clubs com el Terrassa, el Mataró i el Gavà. Ara és el seu segon entrenador, després d’haver treballat a l’Acadèmia Aspire de Qatar, on també ha treballat l’Àlex, l’altre germà, també vinculat de sempre al futbol. Dos germans al capdavant del Barça, un orgull per als Hernández. L’actual entrenador del Barça, però, encara fa broma recordant quan l’Òscar i l’Àlex, més grans, preferien anar al cinema i el deixaven sol amb la pilota. Llavors ell anava a jugar amb l’Ariadna, una de les dues germanes, tan futbolera com la resta de la família.

La mirada d'Oriol Tort i Joan Vilà

Amb quatre anys, Xavi ja era al Jabac, un popular club formatiu del Terrassa. Però no va trigar a saltar al Terrassa, on el seu pare coordinava el futbol base. El Joaquim disfruta molt explicant l’anècdota del dia que li va dir que no al Barça, curiosament. Aprofitant l’amistat que tenia amb Oriol Tort, el coordinador de La Masia, el Joaquim va organitzar una visita a l’estadi de dos autocars de culers terrassencs a finals dels anys 80. Van visitar l’estadi i el museu i van permetre als més menuts jugar un partit al vell camp de terra al costat de La Masia. Aquí la mirada de Tort va fixar-se en un dels més petits. "Alguns apunten maneres, però a qui fitxaria per al Barça segur és aquell", li va dir al Joaquim assenyalant un nen. "Doncs és el meu fill", li va respondre. El Joaquim, però, considerava que amb sis anys Xavi era massa petit per veure’l marxar de casa. I li va dir a Oriol Tort que calia esperar. Tort ho va acceptar, però ja no va deixar de seguir el nen. Antonio Carmona, un dels homes de confiança de Tort, va començar a deixar-se veure un cop i un altre pel camp del Terrassa. També seguia Xavi quan l’equip egarenc jugava a Barcelona. El Barça no va parar fins que el va fitxar, amb 11 anys, i li va posar un taxi per assegurar als pares que Xavi seguiria amb ells. El partit de prova per determinar si entrava o no a La Masia el va jugar als camps del Miniestadi, sota la mirada de Tony Bruins Slot. Va passar la prova després de marcar tres gols. Era el juliol del 1991. Llavors ningú es podia imaginar que arribaria a guanyar 23 títols en 764 partits oficials amb el Barça. A l’ombra del Dream Team de Cruyff es formava un dels noms del futur, que rebria premis de mans del mateix Johan Cruyff pels seus bons partits a les categories inferiors.

Els Hernández recorden com aquell primer any en què baixava a entrenar-se quatre cops per setmana al Barça, Xavi no va explicar-ho a l’escola, perquè li feia por que el veiessin com un xulo si treia pit. A Terrassa no portava el xandall del club, i era un bon alumne en una escola on va tenir de tutora la mare del cantant Miki Núñez. Però el seu destí era el futbol, esclar. El seu primer entrenador va ser una llegenda, Juan Manuel Asensi, que ja el va fer capità de l’equip aleví A. "Ja es podia veure que tenia una personalitat diferent, que feia coses sorprenents per a un nen d’aquella edat. Ja hi havia la base del que es veuria després", explica qui va ser company de Cruyff als anys 70 al Barça. Després, el següent tècnic va ser Joan Vilà a l’infantil A, un tècnic que el marcaria molt, ja que li preparava cintes de vídeo per estudiar com jugava el Dream Team de Cruyff. L’ascens era imparable, especialment després de convertir-se en el líder del filial, entrenat per Josep Maria Gonzalvo, que pujaria a Segona després de golejar el filial del Madrid per 5-0 i 0-2 al Bernabéu. Louis van Gaal era a la graderia veient aquells partits. I es va fixar en un Xavi a qui faria debutar en un partit de la Supercopa d’Espanya al camp del Mallorca, al Lluís Sitjar. El Barça va perdre, però el gol ja el va marcar ell. "Mai ha tingut por. Disfruta jugant, té un caràcter molt fred quan toca. Segur que el primer que farà és demanar als jugadors que siguin valents, que hi creguin", diu Antonio Hidalgo, company seu a La Masia. "Soc molt pesat", diu el mateix Xavi sobre ell mateix, que quedaria marcat pels primers anys al primer equip, quan li va tocar perdre. "Un cop veus el Camp Nou enfadat no vols tornar-ho a viure. Vull guanyar sempre. Per donar alegries, per ambició, però tampoc per no tornar a viure l’estadi xiulant-nos", explicava fa anys a l’ARA.

Xavi va decidir que no volia perdre. I ho ha fet poc, centrant-se tant en el futbol que en alguns moments ha oblidat què hi havia més enllà. Els que el coneixen destaquen el paper de la família, tant dels pares i germans com de la parella, Núria Cunillera, una sabadellenca que va estudiar periodisme però que treballava a l’empresa de perfums del seu pare quan es va retrobar amb Xavi. Es coneixien des que eren menuts però els camins no es van tornar a creuar fins anys més tard. Es van casar de manera civil a Ullastret i la cerimònia la van fer al Jardí Botànic de Blanes per a alegria de la mare, que sempre havia vist amb bons ulls la Núria quan era només una amiga. Figura clau, la Núria li ha fet costat aquests anys a Qatar, quan Xavi sempre s’ha volgut sentir envoltat per la família, fins al punt de buscar feina per als seus germans a Doha i de fer-hi anar els pares sempre que podia. Els dos fills del nou tècnic del Barça, l’Àsia i el Dan, han crescut a Doha. Ara tots poden tornar a casa. A prop de la casa familiar de Matadepera. I la Maria Mercè podrà tornar al Camp Nou, on no havia volgut anar des que el seu fill havia marxat. Els Hernández, sempre units, tornen a casa. Al Barça.