Resposta a "Per què no ens agrada Xavi"

Estimat Albert Martín, a mi m’agrada Xavi Hernández. O almenys m’esforço perquè m’agradi. I tant que vaig celebrar el gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Malgrat la meva acomplexada petitesa, el meu paladar exquisit i la ignorància sideral que sempre m’ha caracteritzat, vaig celebrar aquell gol com mai.

En l’entorn culer sempre hi ha hagut certa befa cap als guardians del perfeccionisme i l’essència del joc, que deia vostè. El futbol es pot gaudir d'una i mil maneres. Pots fruir amb la capacitat defensiva d’un equip que es mou en harmonia tancant espais o amb els que serien capaços de creuar el terreny de joc d’Oliver i Benji en tres segons. No hi ha un únic llenguatge ni una sola veritat.

No em considero purista, però m’agrada gaudir durant el viatge. Per a mi el camí és important perquè el futbol té una part d’espectacle; i prefereixo delectar-me durant vuitanta minuts que no pas tenir una explosió efervescent d’adrenalina a l’últim sospir. Que de tant en tant toca que tot faci implosió? Per descomptat! Benvingut sigui el crit foll del minut 93. Però que sigui l’excepció i no la regla.

Hem de tenir paciència amb Xavi. Segur. La mateixa dosi que d’exigència. No es tracta de cremar res ni ningú. El de Terrassa ha de ser el tècnic durant anys, però precisament per això, perquè té un crèdit enorme, se li ha de poder demanar més. Estic convençut, com vostè deia, que l’equip carburarà millor quan tingui totes les peces, quan els joves madurin, però aquest Barça hauria de ser més reconeixible, fer un partit complet i no jugar a estones, perquè justament Xavi ja fa dos anys que ocupa la banqueta. Que hi haurà dies nefastos i avorrits? I tant! El futbol no és una ciència exacta. Ara bé, que no siguin la majoria. Ens hem avesat a les pinzellades de talent i a les remuntades èpiques, a lloar la capacitat de competir i la testosterona més que el joc. Atributs que sumen i que són, tot sigui dit, mèrit de Xavi.

El futbol avança i no demanem viure dels records del Barça de Guardiola. Allò probablement no serviria avui, ni el nivell de la plantilla actual es pot comparar amb aquella orquestra virtuosa, que tenia, a més, el millor solista de tots els temps. Tanmateix, ens podem divertir més i no conjurar-nos tots al minut 93 per bramar ferotgement el gol agònic guanyador. Aquest any –miri si li dono temps i marge– ja tocaria sentir-nos identificats amb aquest Barça, saber a què juga. I estic segur que Xavi ho aconseguirà perquè sap millor que ningú que aquest és el camí que ha portat el Barça als èxits. Recordi, estimat senyor Martín, que el nivell d’exigència que ens fixem a la vida marca els nostres propis límits.