“El Barça treballa amb una llista de substituts per a Ronald Koeman perquè el neerlandès no encaixa amb l’estil de joc que pretén Joan Laporta”. És el dia de la marmota, una altra vegada. La frase la vam pronunciar al final de la temporada passada i l’estem repetint ara com si fos nova, sabent que és vella i que algú torna a fer tard. Aquest cop, per innovar, Bill Murray podria fer un crossover amb el Doc de Retorn al futur i ja ho tindríem. De moment, estem atrapats en una espiral espaitemporal asfixiant en què no hi acaba de passar ben bé res: bé, sí, que tot és sensiblement pitjor que el dia anterior mentre se succeeixen a Twitter els vídeos sense microfonar, gravats amb un mòbil, al despatx amb eco del president.
Enmig d’aquest escenari, Koeman agonitza lentament en la crònica d’una mort anunciada des del maig, quan Laporta li va dir sense embuts que li buscaven un relleu i van acabar-se’l quedant gràcies al contracte de dos anys signat amb Bartomeu i perquè no tenien un pla ben definit. El gat de Schrödinger continua dins la caixa, però ara ja porta respiració assistida i emet miols desesperats. El text llegit abans de visitar Cadis sonava a comiat, com si fossin les últimes paraules d’un condemnat a mort abans de l’execució en una plaça del segle XIII. Veure’l aparèixer amb el paper, les ulleres i el responsable de premsa avisant que no acceptaria preguntes convidava a pensar que dimitiria per acabar d’una vegada per totes amb el calvari col·lectiu (això ja els aniria bé a alguns). Però no: ja podíem apuntar un nou capítol de victimisme schusterià, de reivindicació de la feina feta dins uns marges impossibles i, en definitiva, d’epitafi abans no arribi el botxí.
“Quedar en un alt rànquing de la Lliga seria un èxit […] i a la Champions no es poden esperar miracles”, argumenta Koeman. L’heroi de Wembley es desdibuixa, cada cop més feble, vulnerable i empetitit. El seu missatge contrasta amb la il·lusió que intenta imprimir Laporta, que no accepta temporades de transició i que va assegurar que, amb ell, perdre tindria conseqüències. Cada partit, cada compareixença, cada minut que passa, la situació és més insostenible i es perd més temps per reconstruir no només l’equip, sinó també el club, que ha d’agafar aire a la gespa per tornar a ser fort com a marca i refer-se econòmicament després de la gestió tràgica de la junta anterior. Es necessita urgentment la presa de decisions del president. L’agonia de Koeman ja és l’agonia de tots.
