El repte de defensar Roma, un nom que pesa molt

Periodista de ‘Il Romanista’Portar el nom i els colors de Roma és difícil. Proveu vosaltres mateixos de ser l’equip que representa una capital nacional, potser també una capital europea, que una vegada va ser segurament la capital del món, i no poder ser entre els primers equips del continent. Em pregunto si els aficionats del París Saint-Germain encara recorden quan patien aquesta mateixa insatisfacció permanent.

Avui el Roma torna a jugar uns quarts de final de la Champions League, deu anys després de l’última vegada. El 9 d’abril del 2008, l’equip liderat per Spalletti va ser eliminat pel Manchester United després d’una doble derrota, en els dos partits de l’eliminatòria, bastant digna. Abans d’aquell partit havia arribat a aquesta fase de la màxima competició europea només dues vegades més, una precisament l’any anterior, el 2007, quan de nou el Manchester United li va clavar set gols a Old Trafford i des del sector d’aficionats visitants es va cantar “Que sera, sera”. I l’altra el 1984, quan va arribar a la final de la Copa d’Europa contra el Liverpool. Però pocs volen parlar d’aquest partit, perdut als penals a l’Estadi Olímpic de Roma, a casa, amb el porter del Liverpool Grobbelaar ballant sobre la línia de gol abans dels llançaments romans: molta gent prefereix evitar parlar del tema, i els qui encara no havien nascut llavors tampoc tenen permís per recordar aquella pàgina tan dura.

Aquest petit preàmbul pot ajudar a comprendre no tant la importància que tindria per al Roma superar el doble enfrontament amb el Barça, sinó el valor d’haver arribat fins aquí: passar fase seria la segona millor actuació europea de tots els temps. Tot i que la història europea de l’equip romà no es limita a això, amb la Copa de Fires guanyada una vegada i una certa regularitat participant en la Lliga de Campions els últims anys, comparar el palmarès internacional dels giallorossi amb el Barça seria enganyós. Com també seria enganyar-se continuar recordant més del que toca les altres grans derrotes a la Champions romanes, a més del ja esmentant 7-1 contra el Manchester United: un 1-7 amb el Bayern de Guardiola i un 6-1 a Barcelona.

En canvi, pot ser interessant parlar sobre el moment històric del Roma. El 2011 va ser comprat per alguns inversors nord-americans i, tot i haver-se desenvolupat molt com a empresa, en set anys no s’ha guanyat cap trofeu. “També aquest any tornarem a guanyar un títol l’any vinent”, van repetir als aficionats després de caure eliminats a la Copa d’Itàlia i quedar fora de la lluita per guanyar l’Scudetto. “Estem treballant per poder guanyar constantment, no només una vegada”, diuen des dels despatxos romanistes, que tindran l’enorme repte de construir un nou estadi només per al Roma.

A principis d’aquesta temporada va arribar al club Eusebio Di Francesco, un entrenador preparat i convençut que pot donar a l’equip una identitat basada en la possessió, jugant amb ales obertes i joc vertical. Malgrat ser un tècnic emergent, no té por de parlar del seu objectiu a curt i a llarg termini: guanyar. Una paraula que, tal com es pot entendre a partir d’aquests pocs paràgrafs, a Roma és una obsessió. I, de moment, ja ha guanyat una cosa: la fase de grups de la Lliga de Campions, superant el Chelsea per 3-0 i eliminant l’Atlètic de Madrid. Aquest excel·lent resultat ha donat confiança a l’afició, fent-li creure que es poden reviure nits màgiques com abans: una cosa que el seguidor de Roma considera que té dret a viure per naturalesa, encara que només sigui un èxit arrabassat a la fortuna.

La història europea del Roma és, en realitat, una comparació incessant amb la importància del seu nom. Hi ha només quatre lletres, però pesen com cada aqüeducte, com cada església renaixentista, com cada pedra del Colosseu, com totes les carreteres de la ciutat eterna que es ramifiquen cap a tots els racons d’Europa. Així que no se sentin ofesos els aficionats blaugranes si aquest article ignora una mica el Barça: els romanistes saben que cada partit a Europa és més un partit contra si mateixos que no pas contra l’adversari.