La recepta que havia de treure el Barça del pou
A punt de tancar-se l'exercici 23/24, l'ARA repassa les promeses electorals en clau econòmica que va fer Joan Laporta
BarcelonaUn estiu més, el Barça es plantarà al 30 de juny amb deures per fer. L’últim dia de la temporada no hi ha futbol, però sí corredisses als despatxos, on s’han de tancar operacions d’última hora per finalitzar l’exercici amb números verds. L’economia està de moda, dins del club i fora, on s’han organitzat els últims dies diverses compareixences i taules rodones per analitzar la situació financera d’una entitat que, novament, ha de recórrer a l’enginyeria comptable per evitar pèrdues. La travessa pel desert s’ha allargat molt, més del que s’havia promès durant la campanya electoral del 2021. I és que la recepta que s’havia explicat no ha tingut massa a veure amb el que s’ha acabat fent.
Precisament una de les línies vermelles que no s’havien de creuar era la de fer operacions sobre la botzina per salvar els mobles. Era una de les promeses d’aquella campanya atípica, enmig de la pandèmia, amb el convenciment general que el Barça estava arruïnat, que no es podria fitxar i que ja es faria molt si es podien pagar les nòmines amb puntualitat. Es parlava d’austeritat, de deute i de rigor en la gestió. L’economia, de manera excepcional, va passar per sobre del futbol. Víctor Font va intentar accentuar la mala fama de Laporta, acusat en el seu primer mandat de ser poc curós amb les despeses. Però el futur guanyador va respondre amb el fitxatge de Jaume Giró, avalat per la seva experiència com a director general de la Fundació La Caixa, i que havia de ser el seu vicepresident econòmic.
El diagnòstic semblava clar. Que la crisi econòmica que travessava el Barça "no era només culpa de la pandèmia, sinó de la mala gestió prèvia de Bartomeu". El pla a seguir havia de fer "sostenible el club" i "garantir el model de propietat". Basant-se en els preceptes de "l’economia clàssica", la proposta era aprimar al màxim la massa salarial, les amortitzacions i les despeses corrents abans d’obsessionar-se amb facturar molt o eternitzar el deute de l’entitat. Eren les cinc erres de Giró: refinançar el deute bancari, reduir despeses, reequilibrar la situació patrimonial, recuperar la liquiditat i reactivar noves vies d’ingressos amb màrqueting, patrocinadors o estadi.
Els múltiples canvis a l'àrea econòmica del Barça
Però Giró no va arribar a defensar cap d’aquestes propostes. A tres dies de les eleccions, va anunciar a Laporta que plegava perquè no se sentia còmode en aquell equip directiu. Poc després, seria nomenat conseller d’Economia i Hisenda, i va aconseguir treure les finances de la Generalitat de la qualificació de “bo porqueria”. Al lloc de Giró hi entraria Eduard Romeu, a canvi que Audax participés activament en l’aval polèmic que permetria a la nova junta prendre possessió del càrrec. Romeu també feia les maletes aquesta primavera, igual que Maribel Meléndez, la directora corporativa del club. I molt abans, Ferran Reverter, el CEO que s’havia fitxat de MediaMarkt, també tocava el dos per desavinences. No va estar ni un any sencer al Barça. Des d’aquell moment, Laporta es va autoanomenar president executiu.
Però ja durant la campanya es van començar a intuir moviments que donaven a entendre que allò que es proclamava de portes enfora no era ben bé el que passava pel cap de Laporta. Autor de frases com "el projecte soc jo" o "un Barça presidit per mi genera molt d’interès", el candidat tenia un discurs doble. En les reunions on es tractaven temes econòmics, prestava atenció i donava suport a les propostes d’austeritat, però després es reunia amb algun agent de futbolistes i al penjar defensava tot el contrari. De fet, a la seva primera roda de premsa després de prendre possessió no va parlar d’economia de guerra, sinó que va prometre fitxatges i va donar per feta la renovació de Leo Messi.
La continuïtat de l'argentí era un must perquè responia a una promesa electoral, però segons els càlculs de Giró també era vital assegurar-la perquè garantia, grosso modo, un terç dels ingressos del club. De la temporada 17/18 a la 19/20, a Messi se li atribueixen 619 milions d'ingressos. Però el seu cost, a nivell de salari, era de 384. Poc més de la meitat. Un diferencial ingressat de 235 milions d'euros.
Les contractacions, durant la campanya, només es valoraven si eren a cost zero, perquè l’objectiu era reduir amortitzacions i massa salarial. Efectivament, el primer estiu no es va pagar per cap traspàs, però al mercat d'hivern s’invertien 55 milions per portar Ferran Torres. El gener del 2022 s’havia aprovat la nova llei de l’esport que, entre altres retocs, eliminava l’obligació de la junta directiva de presentar un aval. Laporta i els seus se sentien alliberats. En canvi, els avaladors, que fins aleshores tenien veu i vot en les decisions econòmiques, perdien pes. La política d’austeritat quedava en un segon pla, només condicionada per les exigències de la Lliga en el famós fair play financer.
Els problemes amb el control econòmic començaven amb el tancament de comptes de la temporada 20/21. Es van refer els números i es van devaluar jugadors amb l’objectiu de carregar totes les despeses el primer any de mandat per, després, començar de zero. Una estratègia que funciona a les grans empreses però que va ser un tret al peu en un club de futbol, perquè no es va tenir en compte que aquells 481 milions negatius s’arrossegarien al llarg dels anys.
Les palanques havien de servir per eixugar el deute, no per fitxar
És aquí on entren a escena les famoses "palanques", que ja es tenien en compte durant la campanya electoral. I és que, poc abans de dimitir, Josep Maria Bartomeu havia condicionat el tancament de l’exercici 20/21 a la venda de Barça Corporate. A la candidatura d’Estimem el Barça ja els semblava bé vendre actius per aconseguir ingressos immediats, sempre que les condicions fossin bones. Eduard Romeu va ser l’encarregat de tirar-les endavant. Però les "palanques" estaven pensades per quadrar els números o bé reduir el deute. El president, en canvi, les va fer servir per guanyar límit salarial i fitxar nous jugadors. De l'herència de 1.173 milions de deute brut que es van heretar el 2021, la xifra actual s'ha disparat fins als més de 2.700, incloent-hi les obres de l'Espai Barça.
Giró, que es mostrava partidari de diversificar el deute i no comprometre’s només amb un banc, sinó amb diversos, per evitar que un únic creditor pogués asfixiar-te amb les condicions, també insistia per fer una emissió de bons per alleugerir les tensions de tresoreria i garantir la liquiditat. Era anar en la línia del que ja havia fet el Barça amb Bartomeu, o havien fet altres grans clubs europeus com el Juventus, el Schalke 04, el Roma o el Manchester United, i empreses com Telefónica, Naturgy o Cellnex. La diferència és que l’emissió de bons era doble. D’una banda, un primer tram dirigit a socis i seguidors que tindrien un retorn no monetari sinó en forma d’experiències; i, de l'altra, un segon tram dirigit a fons de pensions i asseguradores, amb un tipus d’interès de mercat.