Rauxa, folklore i llàgrimes que no s’expliquen

BarcelonaEl trajo els hi queda tan malament als futbolistes i Joan Laporta improvisa tan folklòricament que et preguntes per què et fots a plorar des del sofà quan veus que al president del Barça se li escapen les llàgrimes a mig discurs davant del Gran Teatre del Liceu. Deia Johan Cruyff que "jugar a futbol és molt senzill, però jugar futbol senzill és el més difícil que hi ha". Des d'aquí sembla impossible explicar com pot ser que una cosa tan senzilla i tan banal com onze jugadors passant-se una pilota amb els peus per fer-la entrar dins d'una porteria et pugui connectar a una realitat més gran que tu. Però en el fons és, efectivament, tan senzill com això. Mentre Laporta repassa els grans moments de la història del Futbol Club Barcelona i la càmera enfoca els jugadors que hi han passat, sents que hi ha alguna cosa en l'estructura comunitària del futbol, en el fet que les coses no depenen d'un individu, sinó d'onze, que et fa entendre com funciona el món.

Hi ha tantes absències sonades, de Messi a Guardiola, de Puyol a Ronaldinho, que el més fàcil seria desencantar-se i pensar que tot aquest sentiment comunitari que t'assalta ha estat degradat per la mercantilització del futbol. Però entremig de tots aquests equilibris per negociar-ho tot, David Carabén ha fet un manifest que es diu "Volem la pilota" i Laporta diu que "estimar és la clau de la vida i és la raó de ser del Barça, per ser culer has d'estimar". Que Laporta sigui el president del Barça en el 125è aniversari és un fet arbitrari, i alhora no podem evitar buscar-hi alguna cosa més, com si la rauxa populatxera que desborda l'oficialitat representés alguna cosa fonda de l'essència d'aquest club. És el mateix sentiment que produeix un gol important, del de Ronald Koeman a Wembley al d'Andrés Iniesta a Stamford Bridge: l'ha fet una sola persona, però pertany a un equip.