Raphinha i la redempció de l’extrem

Deia Villoro a Dios es redondo que la resignació és el pal de paller emocional del futboler a l’hora d’enfrontar-se als atzars i desastres de la pilota. I així, resignats, havíem arribat al final de l’era Messi, pensant que era normal no jugar bé, que era normal haver perdut la coralitat del joc, que podíem viure sota el dogma de l’austeritat generant cinc ocasions per partit, amb sort. Que era normal no semblar el Barça.

Per sort, ni Laporta ni Xavi es van voler resignar aquest estiu i el Barça s'ha girat com un mitjó. Sembla que Kounde és un jugador que per si sol genera futbol ofensiu (tres assistències en dues estones, suma). Que Dembélé, lloat sigui Xavi, comença a semblar un extrem de primer nivell. Que efectivament la capacitat de combinació de Lewandowski supera de moltíssim la que havíem vist des del primer Suárez. I que Eric, Gavi i Pedri creixen i no sabem on tenen el sostre. 

Però avui som vinguts a parlar d’una peça clau d’aquest revigoritzat Barça 2022-23 i que, amb tanta llum i color sobre l’escenari, ha passat molt desapercebut. Els que fa anys que enyorem el vertigen i la qualitat de Neymar hem trobat per fi un substitutiu: Raphael Dias Belloli, Raphinha. És un extrem ràpid, que entén el joc i pensa sempre en vertical. També és generós defensivament i té una qualitat enorme a l’hora de buscar passades a l’espai.

Raphinha, jugador que aporta molt més al joc que al seu registre golejador, és el paradigma exacte del que necessitava aquest Barça: imaginació i desequilibri, per alliberar Pedri de la càrrega de ser l’únic desllorigador d’un equip que l’any passat anava just de talent. Al gol no s’hi arriba mitjançant globus a l’àrea, rebots, oportunisme ni canonades. Al gol s’hi arriba amb creativitat i talent, i aquest extrem ens ha reconciliat amb una figura que, després dels anys de plom del dembelisme, semblava perduda per sempre. 

No voldria perdre l’oportunitat d’adreçar-me als lectors després d’haver titulat la meva última columna amb l’infaust titular “Robert Lewandowski no em fa el pes”. El futbol és escarni i diversió, sí, però també és convenciment. Tot el que s’hi deia, amics, ho mantinc, i tant de bo pugui seguir rebent captures del titular setmana rere setmana. El futbol, en efecte, és resignació, i aquesta calma zen és més fàcil d’assolir quan mires a l’extrem i hi trobes Raphinha.