Quina sort que es digui Fermín i no Ferminho: els apunts en calent del Barça-Sevilla
Després de l'entrada de l'andalús pel lesionat Raphinha, la imatge dels blaugranes va millorar
BarcelonaVictòria per la mínima del Barça contra un Sevilla innocent en els metres finals. Un gol en pròpia porteria de Ramos, que va ser escridassat per l'afició culer, va servir per desigualar el marcador a un quart d'hora per al final. A continuació, uns apunts en calent.
21 anys. Què hauria passat si Dembélé no hagués marxat al PSG? Cal fer-se aquesta pregunta cada cop que Lamine Yamal decanta un partit. Amb 16 anys, el prodigi de Rocafonda s'ha convertit en l'atacant més desequilibrant i més capaç de sortir-se del guió de tota la plantilla. Aquestes setmanes s'ha viralitzat una imatge seva al costat de Sergio Ramos quan l'un era un nen petit de La Masia i l'altre, el capità del Reial Madrid. Una foto d'abans d'un clàssic del 2016. Doncs bé, només set anys més tard, Lamine Yamal va retratar el veterà defensa andalús a la gespa. Si Ramos va ser la riota en l'únic gol del partit va ser perquè un marrec amb el qual es porta més de dues dècades així ho va provocar.
Potser el Porto no perdona tant. Igual que contra el Mallorca i el Celta, el Barça va tendir a trencar-se per la meitat, sobretot a la primera part, i va concedir massa ocasions. Xavi va contribuir a aquesta tendència amb una alineació sense Romeu i amb quatre davanters i dos laterals eminentment ofensius. Tot és molt més vistós quan el talent s'ajunta a la gespa. El problema és que els riscos es maximitzen quan tanta alegria no es materialitza ni serveix per tancar fort l'oponent al seu rectangle. La sort per als blaugranes és que el Sevilla no va aprofitar les facilitats i va acabar amb un zero a favor. Però alerta, que no tots els rivals seran tan generosos.
Com un fitxatge més. Raphinha es va lesionar i Xavi no va substituir-lo per Ferran (un altre davanter) ni per Romeu (un pivot que hauria avançat la posició de Gündogan) ni per Roberto (un multiús gairebé inèdit enguany). L'escollit va ser Fermín i la decisió va ser la correcta. Consolidat a la dinàmica del primer equip, el jove andalús sap molt bé a què juga. Sense la pilota, esprem cada gram del seu cos recentment esculpit —fa un any encara no havia fet l'estirada— per pressionar i robar amb voracitat. I amb ella, és tan capaç de conduir en vertical com de trobar la pausa i triar el company més ben col·locat. A Lamine Yamal tothom l'esperava, però Fermín és tota una troballa. De les que aterren sense fer soroll, com Pedro o Busquets el seu dia. Ai, si s'hagués dit Ferminho...
Testosterona amb corbata. El futbol mou passions, és visceral, i els presidents dels clubs ho saben. Als anys 80 i 90, quan no hi havia aparells de comunicació tan sofisticats com els actuals, els dirigents s'amorraven als micròfons per deixar anar qualsevol cosa que servís per péixer el seu ego amb l'aprovació de la seva gent. Qui no recorda Jesús Gil y Gil o Manuel Ruiz de Lopera criticant i insultant dia sí i dia també? Doncs el mateix, però evolucionat, és el que va fer el Sevilla abans de jugar a Montjuïc: proclamar que havia plantat el Barça al dinar de directives i a la llotja pel cas Negreira, que tot just està en les pantalles inicials. Populisme barat al qual el club català va respondre, també per escrit, trencant relacions amb l'andalús. Quins lideratges més revisables.